Carles Armengol Gili

Hi ha obres de teatre que són monumentals, ja sigui pel seu desafiament, per la seva ambició o perquè acaben essent un fenomen extrateatral. Ara em venen al cap Àngels a Amèrica, Homebody/Kabul o Agost, per posar només exemples de la dramatúrgia nord-americana, sempre avesada a construir obres que aspiren a ser “més grans que la vida”. En aquest cas estem davant d’una obra magna, no només per la seva durada extrema (recordem que les dues parts d’Àngels a Amèrica tenien una durada fins i tot superior) sinó per la força del missatge i per la voluntat d’unir generacions davant de problemes comuns. Matthew López escriu un text que beu directament d’autors com O’Neill o Kushner, però que es presenta […]

Yasmina Reza és una autora que connecta ràpidament amb el públic. El seu teatre utilitza l’humor (la majoria de les seves obres són comèdies) però sempre per posar-lo al servei d’una causa major, com si volgués parlar-nos de temes més transcendents del que poden semblar a primer cop de vista. A Art va posar a tres homes davant d’un quadre completament blanc com a metàfora de la banalitat, la mentida o l’engany. A aquí, en canvi, cita a dos matrimonis per parlar “civilitzadament” sobre la baralla que han tingut els seus dos fills mentre jugaven en un parc. Aviat veurem com l’educació i les bones paraules poden desaparèixer ràpidament quan es toquen temes sensibles. L’obra comença amb uns diàlegs breus, […]

Vam conèixer al Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, i ja allà se’ns parlava d’uns personatges atrapats, solitaris, que optaven pel contacte amb el públic com a solució als seus problemes existencials. A Breu visita a la gola del llop no ha canviat massa la cosa… Els personatges segueixen atrapats, a la seva manera, en un espai que actua pràcticament com a símbol: un antiquat saló de bingo. I és que res pot resultar més trist i desesperançador, sobretot si veiem el local en qüestió com un lloc on la felicitat depèn de l’atzar, on les esperances són petites i conformistes, on el temps sembla haver-se aturat indefinidament… Com a espectador, cal afrontar les obres de la companyia […]

Amb L’aranya i ara amb He mort el pop ens arriben els últims actes de l’Any Guimerà, que es va celebrar en el 2024. I aquest és potser l’espectacle més original de tots els presentats, ja que fa un repàs de tres obres guimerianes des d’un punt de vista gairebé oposat a l’ortodox. Estem davant d’una paròdia que renega de ser-ho, però que no dubta en fer baixar a Manelic d’incògnit per anar a beure al bar, a ficar a Blanca de Mar i cel en un crematori o a engarjolar a Maria Rosa pel seu crim. De fet, la peça posa èmfasi en com el reconegut autor català tractava la passió, la mort i la violència. I ho fa […]

Tres amigues es reuneixen per fer repàs de les seves vides i recordar a algú que ja no hi és o bé situacions passades. No es tracta d’un argument precisament original –hem vist moltes vegades aquesta història, ja fos a Fitzroy o a Les irresponsables, per posar només dos exemples- però sempre hi ha algun aspecte nou. En aquest cas, Lucía Carballal ha intentat que les protagonistes fessin una anàlisi del què havien fet malament, de les renúncies que havien hagut de fer a la seva vida. També aconsegueix fer un repàs de les diferents maneres de viure el feminisme a la generació de dones que passen dels cinquanta. Potser el recurs per aconseguir-ho acaba essent un pèl forçat, però […]