Carles Armengol Gili

Després de la censura exercida per una regidora real ara fa pocs dies a Collado Villalba, aquesta obra –estrenada en el 2024- esdevé més oportuna i rellevant que mai. Quins són els límits de l’humor? Què és censura i què no ho és? Es pot fer broma de tot, o hi ha temes tabú? El mal gust pot tenir el mateix significat per a tothom? Tots podríem tenir una resposta preparada al respecte, però quan hi entren en joc interessos polítics, partidistes i personals la cosa es torna molt més complexa. Ni en broma és una comèdia enginyosa i volgudament incòmoda que posa en el mateix escenari a una política que vol arribar a ser alcaldessa i a un monologuista […]

Agafar un text clàssic, amb diversos personatges, i adaptar-lo per a un sol actor és un experiment que s’ha fet en altres ocasions. Hem vist vàries versions de Hamlet, i fins i tot molts recordaran encara aquella Terra Baixa que va interpretar Lluis Homar ja fa uns 12 anys. Ara li toca el torn a Txèkhov, amb la particularitat que l’autor rus escrivia obres molt corals, amb gran profusió de personatges, escenes amb molta gent i diàlegs força realistes. Per tant, tenim una dificultat afegida i un repte que sembla més una pirueta escènica que una aportació extra a la història de l’Oncle Vània. No hi ha cap mena de dubte que aquest tipus d’extravagàncies suposen un desafiament gegantí per […]

És realment temptador ficar mà en els textos de Shakespeare, treure’n un personatge recurrent però secundari i donar-li una història protagonista sumant totes les peces. El problema és que jugar a ser Shakespeare és perillós i tremendament agosarat. Orson Welles ja havia jugat amb Falstaff i altres personatges de la saga dels Enrics a la mítica Campanades a mitjanit. Ara, Pau Carrió ha fet quelcom similar amb el personatge de Margaret d’Anjou, però també val a dir que no és el primer a intentar-ho (Jeanie O’Hare, Sara Reimers, Toby Vera i Dan Morbyrne ja ho van provar amb anterioritat). Després d’un breu pròleg, l’obra comença explicant la joventut de Margaret, just quan és captada pel duc de Suffolk per casar-se […]

Nora és potser el primer personatge femení empoderat i feminista del teatre modern. El seu cop de porta al final de l’obra va marcar un abans i un després a la dramatúrgia europea, i també nord-americana, de finals del XIX. El camí seria llarg i molt lent, però ja havia començat. Tot i no tenir una voluntat feminista, els autors nòrdics i russos (Ibsen, Strindberg, Txèkhov, etc.) van poblar els escenaris de dones decidides, fortes i independents, tot i les limitacions de l’època. Però què ens aporta aquesta Casa de nines en el segle XXI? Quin pot ser el paper de la Nora en aquesta època? I com podem entendre el seu monòleg final? Tot i els més de 140 […]

L’Alzheimer és un tema que s’ha tractat molt en els darrers anys, ja sigui en literatura, cinema… i també en teatre. La malaltia que va esborrant els records i va buidant a la persona de la seva identitat té un aire poètic –també tràgic i terrible- que pot donar molt de si en una ficció. Ho hem vist normalment com a drama, però en molts casos s’ha intentat donar unes quantes pinzellades de comèdia a un assumpte tan trist com aquest. El cas d’Una festa a Roma s’encasella en aquesta vessant, ja que a través d’una mare i un fill que han de bregar amb la malaltia ens endinsem dins d’una comèdia romàntica que té com a escenari una residència […]