Carles Armengol Gili

Carlota Subirós afronta el seu segon muntatge sobre Guimerà després d’aquella Maria Rosa de fa un parell de temporades. I el cert és que ho fa amb una idea estilística similar però aprenent dels errors i aplicant un parell d’excel·lents idees que enlairen el projecte a un altre nivell. Aquesta obra quasi desconeguda es prestava a aplicar un to no del tot realista, lluny del que demanen altres conegudes peces del dramaturg català. És per això que el focus mòbil, que va posant llum a tot allò que se’ns vol ocultar de primeres, o el personatge que subratlla les frases més contundents són recursos que troben el seu encaix en aquest argument sòrdid, duríssim, que deriva cap a un retrat […]

Els conills són uns animals que quan fugen, generalment per por, ho fan a la desesperada, sense mirar on van i sortejant els obstacles com poden. En aquesta obra de Martina Cabanas Collell hi tenim tres joves que tampoc saben massa bé on van, però que fugen endavant per inèrcia, acompanyats d’una sèrie de substàncies que, en principi, els hi han d’aplanar el camí. La precarietat laboral dels actors, els dubtes sobre la maternitat, la impotència causada per les drogues i, sobretot, la desesperació davant d’un món que no compta amb ells són els grans temes que planegen durant els 70 minuts de funció. Tot plegat amb tocs onírics que ajuden a pujar el nivell i, curiosament, aporten més sentit […]

Tots sabíem que portar Frankenstein a escena era un projecte arriscat, i sabíem també que el repartiment escollit no era a priori el més ajustat per a una proposta d’aquest tipus. Tot i sabent tot això, hi havia ganes de veure què podia fer Carme Portaceli amb aquest material, sobretot sabent el que havia aconseguit amb Jane Eyre, una altra famosa novel·la britànica del Segle XIX. Finalment, el resultat és un producte correcte, excessivament fred i calculat, tot i que s’ha d’admetre que l’adaptació de Guillem Morales és a estones brillant. S’agafa algunes llicències, i sobretot opta per un final de collita pròpia, però en el més substancial és una de les versions que més s’assembla a la novel·la original […]

Les distòpies de Roc Esquius ja són un petit clàssic dins de la dramatúrgia catalana actual. És cert que el seu estil ha anat evolucionant, i que Sàpiens s’assembla més a l’estructura de Claqué o no que no pas a les comèdies corals del principi, però la forma que té de barrejar comèdia i ciència ficció el fan realment únic. S’ha de dir, a més, que tota la primera part de l’obra és realment d’un virtuosisme que deixa bocabadat, ja sigui pels diàlegs brillantíssims, pel misteri que va generant o per les situacions còmiques que crea constantment. És una llàstima que cap a la part final hagi de buscar nous recursos -també molt divertits, però innecessaris- i fins i tot […]

Adaptar al teatre clàssics de la literatura sempre ha estat una empresa molt difícil, però és que en el cas que ens ocupa hi ha elements que encara ho dificulten molt més. Moby Dick està considerada actualment com una mena d’assaig sobre l’obsessió i la brutalitat humana, però no hem d’oblidar que va ser escrita amb l’estil de les novel·les de viatges i aventures del segle XIX, amb tot el que això comporta de descripcions molt gràfiques i situacions difícils de reviure en un escenari. És cert que les projeccions i els efectes de so i il·luminació aconsegueixen moments impactants, però l’obra es veu llastrada per un excés de narració i una estructura teatral no massa atractiva. Un altre dels […]