Carles Armengol Gili

Agafar un text clàssic, amb diversos personatges, i adaptar-lo per a un sol actor és un experiment que s’ha fet en altres ocasions. Hem vist vàries versions de Hamlet, i fins i tot molts recordaran encara aquella Terra Baixa que va interpretar Lluis Homar ja fa uns 12 anys. Ara li toca el torn a Txèkhov, amb la particularitat que l’autor rus escrivia obres molt corals, amb gran profusió de personatges, escenes amb molta gent i diàlegs força realistes. Per tant, tenim una dificultat afegida i un repte que sembla més una pirueta escènica que una aportació extra a la història de l’Oncle Vània. No hi ha cap mena de dubte que aquest tipus d’extravagàncies suposen un desafiament gegantí per […]

És realment temptador ficar mà en els textos de Shakespeare, treure’n un personatge recurrent però secundari i donar-li una història protagonista sumant totes les peces. El problema és que jugar a ser Shakespeare és perillós i tremendament agosarat. Orson Welles ja havia jugat amb Falstaff i altres personatges de la saga dels Enrics a la mítica Campanades a mitjanit. Ara, Pau Carrió ha fet quelcom similar amb el personatge de Margaret d’Anjou, però també val a dir que no és el primer a intentar-ho (Jeanie O’Hare, Sara Reimers, Toby Vera i Dan Morbyrne ja ho van provar amb anterioritat). Després d’un breu pròleg, l’obra comença explicant la joventut de Margaret, just quan és captada pel duc de Suffolk per casar-se […]

Nora és potser el primer personatge femení empoderat i feminista del teatre modern. El seu cop de porta al final de l’obra va marcar un abans i un després a la dramatúrgia europea, i també nord-americana, de finals del XIX. El camí seria llarg i molt lent, però ja havia començat. Tot i no tenir una voluntat feminista, els autors nòrdics i russos (Ibsen, Strindberg, Txèkhov, etc.) van poblar els escenaris de dones decidides, fortes i independents, tot i les limitacions de l’època. Però què ens aporta aquesta Casa de nines en el segle XXI? Quin pot ser el paper de la Nora en aquesta època? I com podem entendre el seu monòleg final? Tot i els més de 140 […]

L’Alzheimer és un tema que s’ha tractat molt en els darrers anys, ja sigui en literatura, cinema… i també en teatre. La malaltia que va esborrant els records i va buidant a la persona de la seva identitat té un aire poètic –també tràgic i terrible- que pot donar molt de si en una ficció. Ho hem vist normalment com a drama, però en molts casos s’ha intentat donar unes quantes pinzellades de comèdia a un assumpte tan trist com aquest. El cas d’Una festa a Roma s’encasella en aquesta vessant, ja que a través d’una mare i un fill que han de bregar amb la malaltia ens endinsem dins d’una comèdia romàntica que té com a escenari una residència […]

Han passat més de 25 anys des que Sergi Belbel, amb Jordi Galceran a l’adaptació, dirigís al TNC la seva versió de la Trilogia della Villeggiatura, una obra mestra de Goldoni que aquí va tenir el nom de L’estiueig. No ha sigut fins ara que Els Pirates han rescatat les obres de l’autor venecià per condensar-les en una peça d’hora i mitja (la versió de Belbel durava prop de quatre hores) que sembla que duri la meitat. Un espectacle fresc, desprejudiciat, pretesament còmic (a moments, fins i tot caricaturesc) i puntejat per cançons italianes de totes les èpoques. Un festival que convida a l’alegria i a passar una estona on es pot gaudir del teatre més pur i de la […]