Carles Armengol Gili

Després de les dues entregues del Tríptic de l’Epifania (El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma), Josep Maria Miró aparca de moment els monòlegs plurals i ens planteja una història –obscura, això sí- de tres personatges que es mouen dins d’una proposta estilísticament similar a les anteriors: escenari fosc, absència d’escenografia i elements escènics, certa immobilitat dels actors, una perspectiva externa i distant sobre els fets, etc. També seguim trobant-nos amb temes ja vistos a la seva obra, com ara els paisatges rurals, els pobles petits, les històries amb un misteri o un secret al seu interior, la mort i la por… sobretot la por. I és que El monstre va precisament d’això, […]

Si no em falla la memòria, l’últim cop que vam veure Mare Coratge a casa nostra va ser el 2021 al Romea, amb la versió de la companyia Atalaya. Però per qüestions que se m’escapen és una d’aquelles obres que costa de veure, tot i que regala a l’actriu principal un roll inoblidable i de gran valor. Rosa Maria Sardà, a les ordres de Lluís Pasqual (1986), o Vicky Peña, dirigida per Mario Gas (2001), són els nostres exemples més propers, tot i que no cal dir que al llarg de la història la llista d’actrius que l’han representada és esfereïdora: Simone Signoret, Hanna Schygulla, Glenda Jackson, Judi Dench, Liv Ullmann, Maddalena Crisppa, Meryl Streep, etc. Brecht escriu aquesta obra […]

Fa escassament tres mesos els Premis Olivier, els més prestigiosos del Regne Unit en àmbit teatral, van condecorar a Gegant com la millor obra de l’any. A més, John Lithgow i Elliot Levey van guanyar els premis a millor actor principal i de repartiment per la mateixa. Ha estat, sense cap mena de dubte, una de les sensacions de l’any, sobretot per tractar un tema tan actual i controvertit com el de l’antisemitisme. Tot i que la història intenta explicar com l’autor britànic Roald Dahl (Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda, Les bruixes) es va veure implicat als anys vuitanta en un escàndol per culpa d’unes declaracions contra Israel i la comunitat jueva, es fa difícil no establir paral·lelismes […]

Sergi Pompermayer segueix bussejant en la seva trilogia americana, i en aquesta segona entrega no es mou de Catalunya però ens remet a la Ruta 66, al Gran Canyó del Colorado, al poble dels hopis, etc. Els protagonistes, però, són un grapat de perdedors que viuen en algun poblet de l’interior de Catalunya. Gent que ha vist com es destruïen els seus somnis de joventut, que ha hagut de cedir a la jerarquia del poble i que malviu de feines precàries mentre els fills es fiquen en problemes. L’obra té alguna cosa de salvatge i frenètica, almenys al començament. La seva estructura avança de forma molt interessat i planteja accions dramàtiques que entretenen i fa bullir la nostra curiositat. Llàstima […]

Si fa unes setmanes parlàvem de la comèdia romàntica arran de l’estrena de Kramig, ara podem dir que estem davant d’una altra incursió en el gènere. Estem concretament en el procés de creació i naixement d’una comèdia romàntica, on una autora intenta explicar una història d’amor per encàrrec de la seva pròpia mare. Evidentment el concepte de romanticisme, i fins i tot de l’amor, són diferents en una i l’altra… i això és el que ens donarà el joc i el motor d’aquesta història. Una història que a vegades sembla ser més un compendi de situacions divertides o funcionals, deixant de banda l’intent de crear una tesi o formular seriosament les conseqüències de l’amor tòxic. Si acceptem que estem davant […]