Un dramaturg pot col·locar la seva obra a l’escenari que més li plagui, però segurament n’hi ha pocs que n’hagin escollit un de tant original com aquest: el sostre de la Capella Sixtina. I no és que tinguem com a protagonista a l’autor de tant memorable fresc, el renaixentista Miquel Àngel, sinó que pels andamis s’hi passegen dos artesans especialitzats en polir parets i reproduir els esbossos d’un artista que destacava més com a escultor que com a pintor. Tant Lapo com Loti, dos curiosos personatges, no paren de criticar i ridiculitzar al seu suposat mentor i enyoren treballar per a Rafael o per a Leonardo, a qui consideren autèntics genis. La veritat és que l’obra té el mèrit de posar el focus en personatges anònims de la història, d’aquells que estan a l’ombra dels més grans i que participen d’obres mestres molts populars sense que mai més es torni a parlar d’ells. La llàstima és que al text -obra de l’actor britànic Nigel Planer– li costa sortir de l’anècdota i aprofundir en els personatges, les seves relacions o els seus anhels. És cert que hi ha un intent de fer-ho, però al meu entendre no és suficient com per elevar la metàfora o construir una dramatúrgia potent. Sí que cal destacar, però, el treball de Pau Ferran i d’un recuperat Oriol Grau, al que veiem menys del que desitjaríem pels escenaris de Barcelona.
Enllaç copiat!