Tot el que necessites per anar al teatre

Les hommes approximatifs: Saigon: Històries d’exili

Les hommes approximatifs: Saigon
26/01/2019

Va ser un dels espectacles més aplaudits al Festival d’Avignon i ara arriba per només dues funcions al Teatre Lliure. Saigon és un d’aquells muntatges que transcendeixen la seva pròpia idiosincràsia per acabar convertint-se en un esdeveniment. No és fàcil trobar una obra coral com aquesta, de més de tres hores de durada, amb actors francesos i vietnamites que posen sobre l’escenari una part de la història dels seus dos països, units irremeiablement per un passat colonial. I ho fan en un escenari enorme, hiperrealista i alhora atemporal, perquè el restaurant vietnamita on passa tot existeix en un dues èpoques i en dues ciutats a la vegada. L’espai, juntament amb les persones que el regenten (Marie-Antoniette i la seva neboda Lam), és una metàfora que engloba les històries de misèria i exili d’Edouard i la seva futura dona Lihn, de Hào i el seu amor impossible amb Mai, de Madame Gautier i el seu desaparegut marit, etc. Una colla de petits drames que se succeeixen de forma natural, establint ressonàncies entre el passat i el present, i utilitzant l’espai com un mirall que ens retorna el reflex del que va ser o del que encara ha de passar…

Ja hem dit que l’espai escènic és un dels grans protagonistes d’aquest espectacle, però no ens podem oblidar de la direcció de Caroline Guiela Nguyen -que sap utilitzar els múltiples elements de la proposta amb gran convicció- i molt menys dels actors i actrius. De fet, el treball actoral neix d’un treball col·lectiu i demostra que està creat a partir de veritats, de records i de sentiments profunds. És cert que la història deriva a moments cap al fulletó o el melodrama, però això no impedeix que la dignitat del caràcter vietnamita imprimeixi a tot plegat la coherència que precisa el conjunt. Potser sí que costa seguir alguns salts en el temps, que la presència de personatges intemporals causa una certa confusió i que algunes escenes s’allarguen en excés, però tal com hem dit abans estem davant d’una proposta diferent i única. Una proposta que, tard o d’hora, tindrà l’equivalent en la nostra realitat, perquè darrera de cada Doner Kebab, de cada locutori o de cada basar oriental hi tenim mil i una històries similars. Qui s’atreveixi a treure-les a la llum estarà contribuint a un noble i necessari exercici de visibilitat.

← Tornar a Les hommes approximatifs: Saigon