Hi ha obres, com aquesta, que pel seu plantejament i el fet històric que volen retratar provoquen d’entrada cert interès. En aquest cas la història és un d’aquells episodis de la Guerra Civil que causen estupor i sorpresa, sobretot per no ser tan coneguts com d’altres. El 1937 un vaixell carregat amb 456 nens i nenes, fills de republicans, va salpar cap a Mèxic amb l’objectiu de que passessin uns mesos allunyats de la violència i la misèria que ja s’havia instal·lat al país. La majoria d’ells ja no va tornar. A Los niños oscuros de Morelia dos únics actors es posen a la pell d’uns adolescents i s’oculten a l’interior d’una cabina per exorcitzar fantasmes del seu present més obscur. Les seves fantasies es barregen amb la crua realitat, donant peu a una sèrie de relacions que poden resultar confuses per l’espectador. De fet, el model narratiu en el que es basa fluctua entre un estil més literari i un discurs dramàtic basat en el canvi de rols i el joc de personalitats. Crec que això no juga a favor d’una obra que vol posar-nos al davant uns fets reals i que intenta, nomes a estones, flirtejar amb el teatre testimonial. Massa elements, i massa diversos, perquè el conjunt funcioni del tot. Malgrat tot, la peça permet el lluïment de Rodrigo García Olza i Lluís Marquès en un exercici interpretatiu força exigent.
Enllaç copiat!