Carles Armengol Gili

Coneixem els motius pels que Medea fa el que fa a la famosa tragèdia d’Eurípides. L’hem jutjada mil cops i hem patit amb la seva decisió final… ¿Però hem pensat mai en els nens, que a les tragèdies gregues generalment resten ocults? ¿Ens hem posat algun cop a la pell de les víctimes colaterals de la violència domèstica? El prestigiós director Milo Rau decideix per fi donar veu als fills de Medea, o millor dit als d’una dona real que va matar el 2007 als seus cinc fills en una localitat belga. A cavall entre la peça clàssica, el cas real, la filmació que veiem de fons i la interpretació de sis nens que juguen a fer tots els papers… […]

Aquesta no és una de les comèdies més conegudes de William Shakespeare –o almenys no de les més representades en els nostres escenaris-, però mereix tota la nostra atenció perquè té el millor de totes les altres i un punt amarg que ho tenyeix tot d’un altre color. De fet, l’obra ens parla de l’amor pur entre dos amics que per culpa de l’amor romàntic veuran com s’allunyen l’un de l’altre. Tot comença així, amb un viatge. La resta seran retrobades, mentides, traïcions i alguna que altra “pillada in fraganti”. La versió que ens serveixen Declan Donnellan i Nick Ormerod segueix el text shakesperià i totes les convencions de la comèdia isabelina, però tampoc obvien un to filogay que se […]

Després de les dues entregues del Tríptic de l’Epifania (El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma), Josep Maria Miró aparca de moment els monòlegs plurals i ens planteja una història –obscura, això sí- de tres personatges que es mouen dins d’una proposta estilísticament similar a les anteriors: escenari fosc, absència d’escenografia i elements escènics, certa immobilitat dels actors, una perspectiva externa i distant sobre els fets, etc. També seguim trobant-nos amb temes ja vistos a la seva obra, com ara els paisatges rurals, els pobles petits, les històries amb un misteri o un secret al seu interior, la mort i la por… sobretot la por. I és que El monstre va precisament d’això, […]

Si no em falla la memòria, l’últim cop que vam veure Mare Coratge a casa nostra va ser el 2021 al Romea, amb la versió de la companyia Atalaya. Però per qüestions que se m’escapen és una d’aquelles obres que costa de veure, tot i que regala a l’actriu principal un roll inoblidable i de gran valor. Rosa Maria Sardà, a les ordres de Lluís Pasqual (1986), o Vicky Peña, dirigida per Mario Gas (2001), són els nostres exemples més propers, tot i que no cal dir que al llarg de la història la llista d’actrius que l’han representada és esfereïdora: Simone Signoret, Hanna Schygulla, Glenda Jackson, Judi Dench, Liv Ullmann, Maddalena Crisppa, Meryl Streep, etc. Brecht escriu aquesta obra […]

Fa escassament tres mesos els Premis Olivier, els més prestigiosos del Regne Unit en àmbit teatral, van condecorar a Gegant com la millor obra de l’any. A més, John Lithgow i Elliot Levey van guanyar els premis a millor actor principal i de repartiment per la mateixa. Ha estat, sense cap mena de dubte, una de les sensacions de l’any, sobretot per tractar un tema tan actual i controvertit com el de l’antisemitisme. Tot i que la història intenta explicar com l’autor britànic Roald Dahl (Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda, Les bruixes) es va veure implicat als anys vuitanta en un escàndol per culpa d’unes declaracions contra Israel i la comunitat jueva, es fa difícil no establir paral·lelismes […]