Estava clar que tard o d’hora el món d’Avatar -la famosa pel·lícula de James Cameron– i el Cirque du Soleil s’acabarien trobant. La megaproductora que porta a la companyia de circ canadenca, a hores d’ara la més famosa a tot el món, utilitza qualsevol inspiració per anar ampliant la seva llarga llista d’espectacles, que actualment arriba ja a 36. Si en el seu moment es van inspirar en Elvis, en els Beatles o en Michael Jackson -diuen que en breu faran, fins i tot, un espectacle sobre Lionel Messi-, no podia faltar una recreació de la lluna Pandora, amb els seus paisatges impossibles, les seves criatures extraordinàries i sobretot els na’vi, una raça humanoide de pell blava. Tot això es trasllada de forma quasi mil·limètrica a un escenari de grans dimensions, amb una escenografia impressionant i un treball de projeccions que poques vegades hem vist. L’univers ideat per Cameron es fa de carn i ossos, però a vegades un espectacle no pot viure només d’un treball estètic i aquí és potser on comencen a aparèixer les pegues. En primer lloc, crec que no calia desenvolupar una aventura tan descriptiva, i molt menys fer-ho amb una veu en off tan freda i distanciada. Crec que un cop creat l’ambient desitjat podien haver simplificat la història i centrar-se més en els números de circ, que hi són… però que resulten escassos, aïllats i exempts d’emoció. De fet, tota la parafernalia que envolta sempre els espectacles de la companyia no ajuda als números de perill o d’extrema dificultat. Tot resultat tan bonic, tan estètic i tant aparentment fàcil que acaba restant mèrits a uns atletes i artistes que acostumen a fer sempre un gran treball. Esperem que sigui només una petita ensopegada o un caprici estètic, que d’altra banda resulta molt agradable de veure.
Enllaç copiat!