Carles Armengol Gili

Hem vist moltes baralles matrimonials en un escenari, moltes disseccions del món de la parella, però potser la particularitat d’aquesta obra de Lee Blessing és que intenta parlar d’un conflicte aparentment inexistent. La vida del matrimoni protagonista -com la de tants altres- ha transcorregut sense qüestionar-se res, pensant que tot era com havia de ser i desoint els desitjos interns de cadascun dels cònjuges. Aquesta premissa, que funciona prou bé fins que desemboca en una autèntica batalla campal, sembla que hauria d’haver aguantat la peça per si sola… però crec que la direcció ha optat per un to equivocat que ha esguerrat el conjunt. El ritme esdevé massa feixuc i les rèpliques a vegades no són prou precises. S’han desaprofitat […]

Des d’un bon començament ens anuncien que estem davant d’una història real, però la veritat sobre Tomás Giner potser és el que menys ens importa. Interessa, sobretot, la veritat que hi ha al darrera dels altres personatges, dels testimonis que van desgranant la seva vida i les seves tribulacions a la Barcelona d’abans i de després dels Jocs Olímpics. Aquests personatges, amb la vida marcada al rostre, ens regalen la seva història a petites glopades, a vegades darrera d’una ficció i a vegades amb una frase contundent, dita com qui no vol la cosa. El seu testimoni és un exemple ben clar de vides difícils, moltes de les quals s’han vist abocades al carrer i han transcorregut en bancs del […]

Un McGuffin és un recurs cinematogràfic inventat per Alfred Hitchcock que suposa una excusa argumental que motiva els personatges i el desenvolupament de la història, però que no té cap rellevància per si mateixa. En aquest muntatge teatral l’excusa podria ser el propi Hitchcock, ja que a banda de les referències al seu cinema i a la iconografia d’alguna de les seves pel·lícules tot queda en un munt de jocs de paraules i acudits de gust dubtós que fan avançar una trama massa prima, per no dir escuàlida. De fet, es tracta d’un artefacte que permet reunir a dos reconeguts còmics televisius (Mònica Pérez i Jordi Rios han coincidit a Crackòvia, Polònia, Homozapping i Buenafuente, entre d’altres) dirigits per un […]

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la […]

Potser pot semblar agosarat, però algú podria afirmar que aquest és un musical sobre la fe. A dia d’avui, les religions s’han anat tancant en si mateixes però al seu voltant la gent ha establert altres tipus de cultes. Necessitem ídols, algú a qui venerar, i tots coneixem persones que creuen cegament en Michael Jackson, Hugo Chávez, Madonna o Messi. Són celebritats que per a alguns acaben representant un referent, com en el seu moment ho va ser Evita per a milers i milers d’argentins. De fet, es tracta d’un personatge únic, contradictori i tremendament populista que hauria acabat triomfant en el que fos. I és que la seva personalitat estava tocada per aquella vareta màgica que col·loca a certes […]