Carles Armengol Gili

Ja fa temps que em pregunto si això d’unir diverses tragèdies clàssiques en un sol espectacle (Ifigènia o Electra, per posar només dos exemples portats a terme per Alicia Gorina) obeeix més a una mena de moda o a una necessitat de posar en context els personatges referenciats en elles. Ja sabem que hi ha diverses versions dels grans clàssics grecs, obres que parlen de diferents moments del mateix personatge o d’altres que són clares continuacions de la història. Però… el que ens aporten és realment tan revelador? Al final ens trobem amb obres adaptades, i en algun cas abreujades, que s’acaben unint en espectacles excessivament densos i llargs. El cas d’Èdip i Antígona no és cap excepció. Carlota Subirós, […]

Passar de la novel·la a l’escenari és un exercici que cada cop veiem més sovint. Si hem d’atendre a la literatura catalana hauríem de recordar en els darrers anys l’adaptació de La plaça del diamant, Tirant lo Blanc, Canto jo i la muntanya balla, T’estimo si he begut, Els homes i els dies, El fil invisible, El dia del Watusi, etc. Cada cop passa menys temps entre la publicació de la novel·la i la seva adaptació teatral, i el cas de Permagel –editada en el 2018- en seria un bon exemple. I és que aquest llibre d’Eva Baltasar va suposar un autèntic revulsiu, va ser aclamada per la crítica, i va anar guanyant adeptes des de ben el principi. Permagel […]

Nao Albet i Marcel Borràs ho han tornat a fer. Han tornat a fer el teatre que a ells els hi agradaria veure, amb una barreja de tècniques i elements que a priori pot espantar però que després s’adequa com un guant al seu estil bigarrat, descarat i sobretot lliure. I és que la llibertat creativa i artística ha estat una característica inconfusible des dels seus primers passos teatrals, allà pel 2007. Ara uneixen teatre i òpera amb el món dels especialistes de cinema, com a metàfora d’un món masculinitzat i violent. En aquest món hi caben uns Déus mitològics que mouen els fils de tot plegat, així com una matança en un institut o l’aparició cap al final d’una […]

Publio Elio Adriano va ser un dels grans emperadors de l’Imperi Romà: el tercer dels “Cinc emperadors bons” i el segon dels nascuts a la Hispania Bètica. El seu esforç per reformar l’aparell burocràtic de l’imperi, així com el seu amor per la filosofia, les arts i la cultura en general, van fer d’ell un personatge molt especial. Però segurament la seva fama perdura avui en dia entre nosaltres gràcies al magnífic llibre que Marguerite Yourcenar va publicar a principis dels anys cinquanta. Un èxit de vendes immediat que va col·locar la figura del Cèsar en un lloc preeminent de la història. La seva adaptació al teatre en forma de monòleg és un treball meticulós i sensible, tot i que […]

Als anys cinquanta, el nord-americà James Baldwin va escriure una novel·la que seria tot un escàndol, Giovanni’s room. Aquesta història d’amor i sexe entre dos homes bisexuals a Paris seria una de les primeres novel·les americanes en tractar un tema així, i d’alguna manera posaria la pedra fundacional d’una narrativa que marcaria la dècada següent. Ara la novel·la arriba al teatre, tot i que no és la primera vegada. L’any passat el grup de Filadelfia Quintessence Theatre ja va portar a escena la primera versió autoritzada. Eline Arbo, la directora artística de l’Internationaal Theater Amsterdam que la temporada passada ja va estrenar al TNC una versió teatral de The hours, aposta per una posada al dia de la peça de […]