Hi ha molts espectadors habituals de teatre que reconeixen que el que menys els interessa de Shakespeare són les seves comèdies, repletes de malentesos, equívocs, guerra de sexes i jocs de transvestisme. Si sou un d’aquests espectadors és possible que La tendresa no us interessi, ja que Alfredo Sanzol ret una mena d’homenatge ocult a aquesta fórmula que va causar furor en el Barroc i que després va anar derivant cap a altres subgèneres. És llàstima, però, que al recuperar una temàtica tan gastada no s’hagi arriscat una mica més ni s’hagin explorat aquelles zones d’ambigüitat que en els originals havien de dissimular-se amb els clàssics deus ex machina. Crec que el transvestisme de les tres protagonistes femenines podia haver donat més joc, perquè la confusió que desperta no ha de ser sempre un camí d’anada i tornada, ni una situació banal. S’ha perdut, doncs, una oportunitat per anar un pas més enllà, per trobar altres camins tot i partint del mateix origen. Malgrat tot, Sanzol aconsegueix amb la direcció d’actors el que potser no aconsegueix amb el text, ja que les interpretacions són lliures, arriscades i precises. Els sis intèrprets funcionen de forma homogènia i compensada, aconseguint gran complicitat i clavant algunes de les parts més encertades d’aquesta revisió de gènere, com el desdoblament de personatge o la orgia final de despropòsits. En definitiva, un exercici teatral que podria haver-se exigit més a si mateix, però que funcionarà molt bé i que satisfarà a un públic àvid de diversió.
.