Carles Armengol Gili

Aquest espectacle que ara es pot veure dins de la 9ª edició del Festival de Dansa Metropolitana ja té més de 25 anys d’existència. De fet, s’ha recuperat per celebrar el 30 aniversari de la Companyia de Roberto G. Alonso, un artista que ha tocat moltes tecles però que últimament sembla tornar més a la part coreogràfica i de dansa, que és realment d’on prové. De totes formes, Alonso ha desenvolupat amb el temps una manera de fer i d’entendre l’espectacle que l’identifiquen molt ràpidament: l’essència del cabaret, la bellesa del cos, els moviments elegants i sensuals, la reivindicació de la llibertat sexual i del moviment LGTB, etc Lulú, primera nit reivindica una de les figures claus del teatre de […]

Setze anys ja porten els argentins Alfonso Barón i Luciano Rosso amb aquest espectacle de dansa que també barreja hàbilment acrobàcia, gest i humor… sobretot molt d’humor. Dos homes tancats en el vestuari d’un gimnàs s’interroguen, quasi sense voler, sobre la seva masculinitat i sobre el seu comportament vers l’altre. Tot això al ritme de les notícies i les músiques que apareixen a la ràdio que hi ha a l’escena. Una ràdio que ens lliga a la realitat més immediata i que obliga als ballarins a improvisar i conviure amb el que es va escoltant. La coreografia és un exercici de virtuosisme precís i metòdic que combina força, agilitat i rapidesa. Resulta esgotador només veure la quantitat de portés, precisió […]

Després de la censura exercida per una regidora real ara fa pocs dies a Collado Villalba, aquesta obra –estrenada en el 2024- esdevé més oportuna i rellevant que mai. Quins són els límits de l’humor? Què és censura i què no ho és? Es pot fer broma de tot, o hi ha temes tabú? El mal gust pot tenir el mateix significat per a tothom? Tots podríem tenir una resposta preparada al respecte, però quan hi entren en joc interessos polítics, partidistes i personals la cosa es torna molt més complexa. Ni en broma és una comèdia enginyosa i volgudament incòmoda que posa en el mateix escenari a una política que vol arribar a ser alcaldessa i a un monologuista […]

Agafar un text clàssic, amb diversos personatges, i adaptar-lo per a un sol actor és un experiment que s’ha fet en altres ocasions. Hem vist vàries versions de Hamlet, i fins i tot molts recordaran encara aquella Terra Baixa que va interpretar Lluis Homar ja fa uns 12 anys. Ara li toca el torn a Txèkhov, amb la particularitat que l’autor rus escrivia obres molt corals, amb gran profusió de personatges, escenes amb molta gent i diàlegs força realistes. Per tant, tenim una dificultat afegida i un repte que sembla més una pirueta escènica que una aportació extra a la història de l’Oncle Vània. No hi ha cap mena de dubte que aquest tipus d’extravagàncies suposen un desafiament gegantí per […]

És realment temptador ficar mà en els textos de Shakespeare, treure’n un personatge recurrent però secundari i donar-li una història protagonista sumant totes les peces. El problema és que jugar a ser Shakespeare és perillós i tremendament agosarat. Orson Welles ja havia jugat amb Falstaff i altres personatges de la saga dels Enrics a la mítica Campanades a mitjanit. Ara, Pau Carrió ha fet quelcom similar amb el personatge de Margaret d’Anjou, però també val a dir que no és el primer a intentar-ho (Jeanie O’Hare, Sara Reimers, Toby Vera i Dan Morbyrne ja ho van provar amb anterioritat). Després d’un breu pròleg, l’obra comença explicant la joventut de Margaret, just quan és captada pel duc de Suffolk per casar-se […]