Carles Armengol Gili

El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat […]

És molt interessant comprovar com la família, i sobretot les reunions familiars, han esdevingut gairebé un gènere propi dins de la dramatúrgia anglosaxona. Des d’El Llarg sopar de Nadal fins a Agost hi ha hagut moltes celebracions i molts àpats en família que han servit per desemmascar problemes latents i acostar, o separar, personatges units per vincles afectius. En el cas d’Humans no estem gaire lluny d’aquestes premisses; l’arribada al pis de Nova York, l’àvia malalta, la unió de les germanes, el dinar del Dia d’Acció de Gràcies… Tots són temes que ja hem vist en altres arguments, però que aquí es veuen actualitzats amb la introducció d’una filla lesbiana o alguns apunts sobre els atemptats de l’11 de setembre. […]

Václav Havel no és un dramaturg habitual en els nostres escenaris, però justament Audiència i Vernissatge són dues peces curtes del 1975 que ja s’han representat en diverses ocasions a Catalunya. És curiós que tornin ara, tot i que segons Arquillué van ser escrites “en un context polític molt semblant al que tenim ara mateix al nostre país”. Sigui com sigui, aquestes obres parteixen d’un ambient aparentment realista i deriven aviat cap a la sàtira i el teatre de l’absurd. I ho fan per retratar a un personatge íntegre i fidel a les seves idees, en contraposició a uns altres que estan sotmesos a un règim autoritari o bé a la febre capitalista. És difícil afirmar que Pere Arquillué, en […]

La companyia Kadish i el grup Kolmanskop Project s’uneixen per segona vegada per explicar-nos una història fascinant, la d’un nen que va ser el conillet d’Índies del projecte Morpheo. Aquest experiment, suposadament utilitzat durant la guerra freda, servia per manipular els somnis a partir de fàrmacs i imatges. Temps més tard es va convertir en una eina publicitària molt eficient, sobretot en una època en que l’adoctrinament subliminal estava a l’ordre del dia. Estem, per tant, davant d’un argument polièdric i un pèl complicat de portar a escena, tot i que la seva càrrega crítica és ben àmplia i ben clara. Un argument prometedor que es presenta confós i que no acaba de quallar, sobretot quan es barregen elements de […]

No hi ha cap dubte, a aquestes alçades, que l’enviament de la Lleva del Biberó a la Batalla de l’Ebre va ser un acte temerari, cruel i, fins i tot per a alguns, il·legal. In Memoriam intenta ser un recopilatori de testimonis, fruit d’investigacions pròpies i alienes, que realment posa èmfasi en les penúries sofertes i en la injustícia comesa en aquell període de la guerra civil. Una injustícia que es va endur per davant a quasi una generació de joves. L’obra vol ser un homenatge, un rèquiem i també un reconeixement… que potser arriba tard, però que havia d’arribar tard o d’hora. El gran triomf de Lluís Pasqual és haver reviscut el període, haver plantat a dalt de l’escenari […]