Carles Armengol Gili

Hamlet i Segismundo són els dos grans personatges del teatre barroc, i fins i tot podríem afirmar sense equivocar-nos gaire que són dos dels grans personatges teatrals de tots els temps. Les seves personalitats i el seu objectiu principal són més similars del que semblen, ja que en ambdós casos hi ha un esperit vitalista, una curiositat malaltissa per l’existència humana i un gran interès per arribar a l’essència de les coses, especialment de la llibertat. En aquesta obra de la Companyia Ensemble hi ha diverses capes de realitat, on es barregen suposats diàlegs entre els dos personatges amb les vivències de tres amics en època actual… I pel mig, fragments de tots coneguts i petits monòlegs que ens transporten […]

Recuperar Àngels a Amèrica després de 22 anys, i fer-ho en la seva totalitat -encara que sigui de forma abreujada-, era un deute pendent i quasi una obligació. El text de Tony Kushner és una obra descomunal, enorme, un autèntic cim de la dramatúrgia de finals dels segle XX. En aquest díptic es fa una radiografia dels Estats Units de l’era Reagan, tocant temes com la SIDA, les lluites de poder, l’ascens dels yuppies, la barreja de religions o l’amenaça del conservadorisme més extrem, que en realitat estava preparant el camí a empresaris com Donald Trump. Un fresc molt aconseguit d’una època que, en alguns aspectes, s’assembla força a l’actual… A Barcelona vam gaudir d’un primer acostament a aquest gran […]

Estic convençut que després de la irrupció abrupta i catàrtica de gent com Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Daniel Veronese o Claudio Tolcachir, el següent argentí cridat a entrar per la porta gran dels nostres teatres és Nelson Valente. Potser no ha estat tan ben programat ni promocionat com algun dels anteriors, però el seu teatre és una prova més de que els argentins basen el seu treball en la veritat, la versemblança i l’humor. Està clar, però, que és un humor que emmascara, que desfoga i que ajuda a fer més suportable els drames de la vida quotidiana. A El Declive el drama el porten dues parelles de més de seixanta anys, que afronten aquesta nova etapa de la vida […]

Quan un és conscient que aquest Othello s’ha reduït a només tres personatges, potser pot pensar que està davant d’una proposta trencadora i excessivament original. El resultat, però, és més clàssic i respectuós del que es podria imaginar, sobretot per la modèlica adaptació d’Oriol Tarrasón. I és que no només es conserva l’essència del text de Shakespeare, sinó que prenen més força i més contundència els temes claus de l’obra. La gelosia, l’enveja, l’ànsia de poder o els maltractaments afloren en els diàlegs -a dos i a tres- que es mantenen durant els noranta minuts de l’espectacle. És cert que s’introdueixen elements suposadament moderns o gratuïts -el faristol amb micro, els patins, les projeccions- i d’altres de volgudament simbòlics -el […]

El doo wop és un estil de música vocal que neix de la barreja entre el gospel i el rhythm and blues. Tot i que neix als anys quaranta als Estats Units, el seu èxit -tant entre la comunitat afroamericana com la comunitat blanca- serà en els cinquanta, i molts el consideren com un primer acostament al rock and roll que estava a punt d’esclatar. Bandes com The Platters, The Crests, The Flamingos, The Capris, The Marcels o Dion and the Belmonts van deixar cançons pel record, com moltes de les que recull la formació DooWop Club en aquest espectacle. Aquests quatre músics i cantants, amb sòlides carreres per separat, obren precisament el concert amb les conegudíssimes Bluemoon, Mr. Sandman, […]