Carles Armengol Gili

Ja fa anys que Broadway alterna grans espectacles amb musicals íntims com aquest. Musicals que en moltes ocasions comencen la seva trajectòria a l’Off Broadway, com va ser el cas de Rent, i passen més tard a conquerir teatres més grans i fins i tot els premis més importants de la temporada. Fun Home va guanyar cinc premis Tony en el 2015 i ha quedat ja com un dels revulsius més recents del gènere, sobretot per basar-se en un còmic per a adults i per l’elecció d’una temàtica espinosa, a l’estil de Next to normal. Aquí ja no parlem de les malalties mentals, sinó de l’acceptació de la homosexualitat i del suïcidi com a escapatòria d’allò que no se sap […]

Els que coneixíem aquesta obra de Santiago Rusiñol ja fa anys que pensàvem que era el moment oportú perquè el TNC la recuperés, sobretot per les similituds entre el context de quan es va estrenar i el que viu actualment Catalunya. També era interessant revisar-la pel seu divertit i amable retrat del catalanisme més exacerbat, aspecte que en el seu moment va causar escàndol i avui ens provoca un somriure una mica més sa. Tal com deia el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”. El TNC ha apostat fort per aquesta proposta, i el resultat és un collage de folklore reciclat sota l’excel·lent i elegant direcció de Jordi Prat i Coll. El director i adaptador ha optat per […]

Aquesta és la història de tres amigues amb un pacte de joventut, però també és un viatge cap a la maternitat desitjada i l’alliberament de traves i encotillaments. Es tracta d’un musical íntim, amb un bon punt de partida, unes cançons que resulten i unes intèrprets (Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral) que vocalment i actoralment donen el màxim. El que succeeix és que la dramatúrgia s’enreda en una mena de McGuffin que no porta enlloc, i a sobre no acaba de lligar bé amb la partitura d’Òscar Peñarroya. En ocasions dona la sensació que la trama avança cap a una direcció, mentre que les cançons alenteixen la seva evolució i parlen de temes secundaris, i en un musical […]

El mateix Bozzo ha dit que Maremar és molt diferent a tot el que Dagoll Dagom ha fet prèviament, i en part té raó, però també cal dir que el pòsit d’una companyia tant experta en musicals acaba apareixent de diferents maneres. Sense l’experiència dels petits musicals dels principi o de grans espectacles com Mar i Cel, Flor de nit o Scaramouche, entre d’altres, no podríem entendre ara aquesta aposta. El sentit del ritme, les solucions escèniques i fins i tot els recursos narratius ens remeten a tot el bagatge del que parlàvem; una llarga trajectòria en la que tampoc han faltat altres apostes arriscades, com Poe o La Perritxola, o espectacles que exploraven terrenys allunyats de la seva zona […]

Era l’any 1986 i encara no es parlava de l’empoderament de la dona ni del Me Too, però Shirley Valentine ja començava a fer el seu camí cap a l’alliberació. En aquells anys el monòleg va suposar un petit i modest revulsiu per a moltes espectadores de teatre (i també de cinema) de tot el món, fins al punt de convertir-se en una mena d’icona… i uns anys després en un personatge oblidat. A dia d’avui -i això és el més trist- el missatge d’aquesta obra de més de trenta anys torna a ser vigent i necessari. I no ho és perquè contingui un missatge revolucionari, sinó perquè des de la seva senzillesa i humanitat reivindica coses tan simples i […]