Aquesta obra, escrita per Juan Mayorga el 2006, és a dia d’avui un petit clàssic del teatre contemporani espanyol. Segurament la versió cinematogràfica de François Ozon li va atorgar una notorietat extra, però cal reconèixer que el text és brillant i realment virtuós. La successió de capes i el joc de nines russes que proposa l’autor acaben per crear una gran fascinació entorn al fet d’escriure, creant una xarxa quasi indestructible entre realitat i ficció. Andrés Lima, per la seva banda, ha creat una direcció àgil i habilidosa que juga amb els fantasmes d’aquesta història i sembla posar en dubte allò que realment estem veient. Aquests dubtes augmenten amb el joc de transparències i el gran treball d’il·luminació de Marc Salicrú. Una posada en escena exemplar que no es veu llastrada per un treball gestual que es queda a mitges ni per una durada excessiva, superior fins i tot a la del text original.
L’altre gran treball de Lima és el que realitza amb els actors. Des de l’experiència de Sergi López -realment excel·lent-, Míriam Iscla, David Bagès i Anna Ycobalzeta, fins a la sorpresa de dos joves actors, Guillem Barbosa i Arnau Comas. Potser sí que aquests dos últims podrien haver explorat una gamma més alta de matisos, però no hem d’oblidar que els seus personatges -especialment el de Barbosa- tenen un nivell de dificultat molt elevat. En definitiva, un espectacle molt ben resolt que ha tornat a unir a Mayorga i a Lima, creadors a principis de segle de muntatges realment meritoris i recordats: Alejandro y Ana, Hamelin i Últimas palabras de Copito de Nieve.