Carles Armengol Gili

Tractat de blanques va ser escrita per Enric Nolla el 2001, i el cert és que el seu missatge segueix desgraciadament vigent. Tot i que es tracta d’un text al·legòric i realment complex, es percep una clara voluntat de retratar als estrangers que han d’adaptar-se forçosament a un nou món que sovint els menysprea. Gràcies a l’energia i al treball minuciós de Carme Pla podem anar seguint -no sense dificultats- un text que pretén explicar-nos una idea més que no pas una història. És per això que el monòleg resulta críptic, a vegades capriciós, i fins i tot inintel·ligible en alguna escena. I si no fos pel treball d’una gran actriu i la complexa tasca de direcció de Marc Molina, […]

Abans de res cal saber amb el que ens trobarem: una locutora tancada en una cabina, un immens plató i una gran pantalla elevada on es projecta la pel·lícula que s’està fent allà mateix, en directe, a la vista del públic. Aquesta és la premissa més important, i quasi única, d’Ombra (Parla Euridice). Durant una hora i quart assistim a un rodatge, tot i que el procés de la filmació no es dramatitza en cap moment. Potser per això costa tant d’entrar en el muntatge, tot i que els que ho aconsegueixen queden absolutament meravellats. Suposo que és per la qüestió tècnica, francament insuperable i molt imaginativa. Però a part de la virgueria i l’allau de recursos, l’espectacle acaba resultant […]

Whistleblowers és el terme amb el que els anglesos anomenen a aquells que revelen, que denuncien o alerten, que ajuden amb la seva informació a desemmascarar organitzacions delictives realment complexes. Cada país té els seus casos, però a nivell mundial està clar que hi ha tres noms que destaquen per damunt de tots: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Aquesta obra ens parla de tots ells, i a més amb les seves pròpies paraules, ja que tot el que se’ns explica està extret de declaracions, entrevistes o enregistraments reals que es van obtenir de forma poc clara. Segons el programa de mà estem davant de teatre documental, tot i que pel meu gust crec que el que se’ns mostra […]

Quan llegeixes que l’obra la protagonitzen un home, una dona i un corb comencen els dubtes sobre el que t’espera en el teatre. Si veus que l’espectacle es cataloga com de circ també costa fer-se’n una idea. Però finalment Baró d’Evel sempre sorprèn. Aquesta companyia franco-catalana, capitanejada pel fill de Tortell Poltrona, fa una magnífica barreja de dansa, teatre, exercicis d’equilibri i treball amb animals. Potser sí que és circ, però en tot cas un circ avantguardista i innovador, que explora nous camins i que fusiona els gèneres fins a difuminar-los o confondre’ls. Là és la primera part d’un díptic, i segurament sorprendrà per la seva senzillesa i el seu minimalisme formal. A partir de dos colors (el blanc i […]

Moltes vegades s’ha parlat de Brian Friel com del Txékhov irlandès, i el cert és que hi ha alguns elements del seu teatre (els dubtes existencials, l’honradesa cap a un mateix o la recerca de la veritat) que així ho proven. La resposta és potser l’obra més txekhoviana de les que li hem vist a casa nostra, però potser també per això és la que menys ha connectat amb el públic. M’explico… Txékhov sempre ha estat un autor complicat de portar a escena i d’encertar amb el to, i aquest és un parany en el que tant Friel com la direcció de Sílvia Munt hi han acabat ensopegant, com tants d’altres ho han fet abans. No n’hi ha prou de […]