La carrera de Jordi Casanovas com a dramaturg té diverses vessants, però el thriller dialèctic ha jugat sempre un paper destacat dins de la seva obra. La dansa de la venjança, tot i que comença com una confrontació de parella, està totalment orientada cap el gènere. Les continues acusacions, els canvis de rol i de responsabilitat, els girs inesperats i sobretot un final fosc i ple de sorpreses fan que l’obra entri en un terreny ja conegut. I potser és aquí on penso que decau una mica l’interès, almenys per a mi, ja que moltes de les situacions i fins i tot frases senceres em van sonar a ja sentides, ja vistes amb anterioritat. Ja sé que el thriller acaba utilitzant recursos comuns, però és que l’ombra de Paraules encadenades -i la d’altres obres similars- va planejar pel teatre amb molta insistència durant tota la funció.
Casanovas intenta innovar afegint un tema d’actualitat i adornant l’argument amb aires de tragèdia grega, però penso que si no fos pels actors que hi ha al capdavant el joc escènic no s’acabaria d’aguantar. Laia Marull i Pablo Derqui -en uns rols que ja els hi hem vist amb anterioritat- fan un autèntic tour de force que els hi valdrà molts premis i moltes lloances, la majoria ben merescudes. Jo crec que en alguns moments els hi costa defensar els personatges des d’una lògica naturalista, però ja sabem que quan un va a veure aquest tipus d’obres sempre ha de fer certes concessions i deixar la versemblança aparcada a l’entrada del teatre. Sigui com sigui, Pere Riera ha dirigit un espectacle que resulta i que convenç -sobretot en el tram final-, i no cal dir que l’èxit de públic estava pràcticament garantit des d’abans de l’estrena.