Dirigir una obra de Bertolt Brecht a l’actualitat ja implica una dificultat afegida, ja que el tipus de teatre que feia l’autor alemany està ben lluny del que estem acostumats a veure, tant a nivell estètic com ideològic o dramatúrgic. El teatre èpic, també anomenat teatre dialèctic, s’interroga bàsicament sobre l’ordre social i actua de catalitzador polític. La bona persona de Sezuan no és cap excepció, ja que qüestiona la bondat de l´ésser humà fins a les últimes conseqüències, aconseguint unes conclusions tant depriments com realistes. De fet, és un encert haver recuperat aquesta obra en un moment de tanta confusió i polarització com el que vivim, però també és veritat que formalment la proposta pot resultar massa didàctica i el text -amb passatges contundents i bellíssims- pot causar un cert cansament a un espectador poc habituat.
Oriol Broggi ha optat per una direcció respectuosa, però amb una sèrie de decisions que s’ajusten més a una dramatúrgia actual. També cal destacar el bon gust estètic, que aconsegueix un espectacle quasi referencial. L’escenografia de Josep Iglesias i el mateix Broggi, així com la il·luminació, el vestuari i el disseny de vídeo ens donen algunes de les imatges més boniques que veurem aquesta temporada en un escenari. Ara bé, en la part musical, s’han passat de frenada… L’excés de moments musicals -alguns força encertats- no ajuden a l’obra, com m’imagino que era el propòsit, sinó que alenteixen la peça i allarguen el muntatge fins a les tres hores. Totalment innecessari.
La interpretació de Clara Segura, en el doble paper de Xen Te i el seu cosí Xui Ta, és realment impecable. La força de l’actriu aguanta la peça de principi a fi, i els seus petits monòlegs demostren que està en un moment ideal per aixecar qualsevol personatge que li posin al davant. La resta del repartiment també resulta prou compacte, tot i que m’agradaria destacar la naturalitat i qualitat del mallorquí Toni Gomila, un luxe que hauríem de veure més sovint damunt dels nostres escenaris.