Carles Armengol Gili

Des de 1964 a 1966 dues de les famílies més macabres i divertides, els Munsters i els Addams, van coincidir i rivalitzar a la televisió d’Estats Units. Els primers s’han quedat en el record o en la nostàlgia, però els segons han tingut una llarga vida, que va des de les versions animades que va fer Hanna-Barbera fins als especials televisius, les tres pel·lícules dels anys noranta, el remake titulat The new Addams Family i també el musical que ara ens ocupa. La seva visió gamberra de les pel·lícules de monstres i l’estètica gòtica barrejada amb personatges típics de la sitcom més clàssica van aconseguir quedar gravades en la memòria col·lectiva, juntament amb una banda sonora que va esdevenir icònica […]

Marta Buchaca és una autora que, com tantes i tants altres, s’ha dedicat durant anys a guionitzar sèries televisives, però cada cop que s’acosta al teatre ens regala petites joies (Plastilina o Litus) o bé èxits de públic com Losers o L’any que ve serà millor. Aquest acostament al tema dels maltractaments que és Només una vegada està segurament en la primera categoria, ja que es tracta d’un text brillant que toca amb molta destresa i sensibilitat un tema d’alt voltatge. Potser l’encert més gran és haver allunyat l’obra dels tòpics i haver escollit com a centre de la trama una parella acomodada, amb èxit i un alt nivell cultural. És cert que m’hagués agradat més que la història no […]

Si una cosa podem tenir clara després de veure aquest espectacle és que l’hàbitat del jovent actual no és només el carrer, o les discoteques, o els afters, sinó l’espai virtual que conformen les xarxes socials. Seguim tenint joves perduts, desarrelats o confosos, com en generacions anteriors, tot i que ara la impersonalitat de les noves tecnologies acaba agreujant o sobredimensionant els problemes. Davant d’aquesta premissa, un grup d’autors ha construït diversos textos que Roger Torns s’ha encarregat de dramatitzar i dirigir. El resultat té moments interessants i escenes visualment potents, però la creació grupal no ajuda a desenvolupar un projecte coherent ni sostenible. Tenim diàlegs crispats, situacions extremes, utilització de mòbils i tablets, molts crits… i fins i tot […]

Des de l’estrena de Zowie al Teatre Lliure ara fa uns trenta anys, Sergi Pompermayer ha seguit una carrera eclèctica en la que ha barrejat drames que el preocupaven (Refugiats, New Order, Sacrifici) amb comèdies esbojarrades (Canguelis, Top Model, Ossos) i molts guions de sitcoms per a TV3 (Plats bruts, Lo Cartanyà, La Sagrada Família o Jet Lag, entre moltes altres). Podríem dir que Blues s’emmarca més en el tipus d’obra reflexiva i crítica, tot i no estar exempta d’humor ni de l’afinat sentit del ritme que l’autor ha après amb tants anys d’ofici. L’obra està ben estructurada i els personatges no són d’una sola peça, sinó que ens mostren diverses cares i fins i tot alguns clarobscurs que els […]

El projecte Onyric, que està transformant aquest any el Teatre Condal, havia promès portar musicals de renom, petits concerts de professionals de casa i també concerts de grans estrelles internacionals del gènere. Aquesta setmana hem tingut la primera d’aquestes estrelles, ja que la convidada ha estat Kerry Ellis, una intèrpret prou coneguda al West End londinenc. En el seu repertori estan musicals tan emblemàtics com Cats, Les Misérables, Miss Saigon… i sobretot Wicked, que fins i tot la va fer viatjar a Broadway per reemplaçar durant tota una temporada a la famosa Idina Menzel. Davant d’un públic rendit des del primer minut, Ellis ha començat fent un petit repàs als seus vint anys de carrera i ha volgut recordar, amb […]