Carles Armengol Gili

Poe va ser en el seu moment un dels projectes més arriscats de Dagoll Dagom. A l’estil del que havien fet amb T’odio amor meu, van agafar l’obra d’un autor consagrat -en aquest cas Edgar Allan Poe va substituir a Dorothy Parker- i van barrejar diversos textos per tal de retre-li homenatge. Aquí, però, la partitura va ser original, i l’efecte de les cançons va ser el de crear l’atmosfera precisa per encaixar-hi les conegudes històries de terror gòtic de l’escriptor nord-americà, que van des de La caiguda de la Casa Usher a El pou i el pèndol o El barril d’amontillado. Recuperar aquest musical setze anys després ha estat tot un encert, donat que en el seu moment potser […]

Desconec el motiu, però d’uns anys ençà l’escriptor austríac Stephan Zweig ha estat objecte de noves biografies, obres teatrals, pel·lícules… i fins i tot el musical que ara ens ocupa. Un musical que agafa una obra de 1929 i la transforma en una petita peça de cambra per a tres actors i tres músics. D’entrada no era una adaptació fàcil, ja que les obres de Zweig tenen una càrrega psicològica i una profunditat argumental que potser es perden si ens quedem només amb l’anècdota de la història i en l’ambientació de tota novel·la burgesa de principis del segle XX. Veiem que els adaptadors s’han esforçat en mostrar diferents escenes i ambients… però sembla que pel camí han quedat els valors […]

Hamlet i Segismundo són els dos grans personatges del teatre barroc, i fins i tot podríem afirmar sense equivocar-nos gaire que són dos dels grans personatges teatrals de tots els temps. Les seves personalitats i el seu objectiu principal són més similars del que semblen, ja que en ambdós casos hi ha un esperit vitalista, una curiositat malaltissa per l’existència humana i un gran interès per arribar a l’essència de les coses, especialment de la llibertat. En aquesta obra de la Companyia Ensemble hi ha diverses capes de realitat, on es barregen suposats diàlegs entre els dos personatges amb les vivències de tres amics en època actual… I pel mig, fragments de tots coneguts i petits monòlegs que ens transporten […]

Recuperar Àngels a Amèrica després de 22 anys, i fer-ho en la seva totalitat -encara que sigui de forma abreujada-, era un deute pendent i quasi una obligació. El text de Tony Kushner és una obra descomunal, enorme, un autèntic cim de la dramatúrgia de finals dels segle XX. En aquest díptic es fa una radiografia dels Estats Units de l’era Reagan, tocant temes com la SIDA, les lluites de poder, l’ascens dels yuppies, la barreja de religions o l’amenaça del conservadorisme més extrem, que en realitat estava preparant el camí a empresaris com Donald Trump. Un fresc molt aconseguit d’una època que, en alguns aspectes, s’assembla força a l’actual… A Barcelona vam gaudir d’un primer acostament a aquest gran […]

Estic convençut que després de la irrupció abrupta i catàrtica de gent com Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Daniel Veronese o Claudio Tolcachir, el següent argentí cridat a entrar per la porta gran dels nostres teatres és Nelson Valente. Potser no ha estat tan ben programat ni promocionat com algun dels anteriors, però el seu teatre és una prova més de que els argentins basen el seu treball en la veritat, la versemblança i l’humor. Està clar, però, que és un humor que emmascara, que desfoga i que ajuda a fer més suportable els drames de la vida quotidiana. A El Declive el drama el porten dues parelles de més de seixanta anys, que afronten aquesta nova etapa de la vida […]