Laberint striptease és un compendi de diferents coses: un claríssim homenatge a Brossa, una reivindicació del cabaret com a gènere, una evocació nostàlgica de la Barcelona canalla dels setanta i vuitanta, i la continuïtat natural d’aquest Cabaret 13 que Roberto G. Alonso es va inventar fa uns anys. El que està clar és que Joan Brossa hauria aplaudit l’espectacle fins a fer-se mal a les mans. Tot comença amb la ja tradicional rebuda als espectadors, per passar després a una sèrie de números on es barregen música, cançons, originals stripteases (el del piano, el de la gallina o el del capellà) i un humor elegant, però que també pot tornar-se corrosiu i punyent. En aquest sentit, tota la part final dedicada a la política més rància, a l’església i al futbol resumeixen molt bé les intencions del poeta… tant vigent fa quaranta anys com ara mateix.
L’execució de l’espectacle, ideat i dirigit pel propi Alonso, és impecable. A partir d’un cabaret amb diferents portes, amb molta cortina i el punt just de misteri, trobem una obra on les coreografies, les acrobàcies, les ocurrències i els experiments vocals es donen la mà de forma admirable. Una cantatriu (Elena Martinell), un músic (Jordi Cornudella), una stripteasista (Laura Marsal), un saltimbanqui (Davo Marín) i un mestre de cerimònies (Roberto G. Alonso) són suficients per crear un univers brossià exemplar, resumit amb l’exposició d’objectes que acaben reposant a l’escenari al final de tot. Un autèntic cabaret literari, com es deia abans, que no hauria de quedar-se aquí…