Carles Armengol Gili

Quan un és conscient que aquest Othello s’ha reduït a només tres personatges, potser pot pensar que està davant d’una proposta trencadora i excessivament original. El resultat, però, és més clàssic i respectuós del que es podria imaginar, sobretot per la modèlica adaptació d’Oriol Tarrasón. I és que no només es conserva l’essència del text de Shakespeare, sinó que prenen més força i més contundència els temes claus de l’obra. La gelosia, l’enveja, l’ànsia de poder o els maltractaments afloren en els diàlegs -a dos i a tres- que es mantenen durant els noranta minuts de l’espectacle. És cert que s’introdueixen elements suposadament moderns o gratuïts -el faristol amb micro, els patins, les projeccions- i d’altres de volgudament simbòlics -el […]

El doo wop és un estil de música vocal que neix de la barreja entre el gospel i el rhythm and blues. Tot i que neix als anys quaranta als Estats Units, el seu èxit -tant entre la comunitat afroamericana com la comunitat blanca- serà en els cinquanta, i molts el consideren com un primer acostament al rock and roll que estava a punt d’esclatar. Bandes com The Platters, The Crests, The Flamingos, The Capris, The Marcels o Dion and the Belmonts van deixar cançons pel record, com moltes de les que recull la formació DooWop Club en aquest espectacle. Aquests quatre músics i cantants, amb sòlides carreres per separat, obren precisament el concert amb les conegudíssimes Bluemoon, Mr. Sandman, […]

L’impacte que Claudio Tolcachir va causar amb la peculiar família Coleman en el 2011 va ser similar al que havia causat Javier Daulte la dècada anterior. Un cop més, els argentins ens tornaven a mostrar un teatre fet des de les entranyes, amb pocs mitjans… però amb molta veritat. De fet, Tolcachir destaca especialment per tocar el cor dels espectadors, però no des d’un lloc ja conegut sinó des d’angles completament diferents i a partir de situacions inesperades. Qui conegui alguna família Coleman (n’hi ha a qualsevol país, a qualsevol ciutat) entendrà de seguida el que vull dir. En aquesta versió catalana, que ha traduït Jordi Galceran i que dirigeix el mateix autor, hi ha pocs canvis respecte a l’original. […]

Des de 1964 a 1966 dues de les famílies més macabres i divertides, els Munsters i els Addams, van coincidir i rivalitzar a la televisió d’Estats Units. Els primers s’han quedat en el record o en la nostàlgia, però els segons han tingut una llarga vida, que va des de les versions animades que va fer Hanna-Barbera fins als especials televisius, les tres pel·lícules dels anys noranta, el remake titulat The new Addams Family i també el musical que ara ens ocupa. La seva visió gamberra de les pel·lícules de monstres i l’estètica gòtica barrejada amb personatges típics de la sitcom més clàssica van aconseguir quedar gravades en la memòria col·lectiva, juntament amb una banda sonora que va esdevenir icònica […]

Marta Buchaca és una autora que, com tantes i tants altres, s’ha dedicat durant anys a guionitzar sèries televisives, però cada cop que s’acosta al teatre ens regala petites joies (Plastilina o Litus) o bé èxits de públic com Losers o L’any que ve serà millor. Aquest acostament al tema dels maltractaments que és Només una vegada està segurament en la primera categoria, ja que es tracta d’un text brillant que toca amb molta destresa i sensibilitat un tema d’alt voltatge. Potser l’encert més gran és haver allunyat l’obra dels tòpics i haver escollit com a centre de la trama una parella acomodada, amb èxit i un alt nivell cultural. És cert que m’hagués agradat més que la història no […]