Carles Armengol Gili

Estem davant d’un thriller, però sobretot estem davant d’un melodrama, d’una història romàntica i senzilla que sembla extreta d’una novel·la decimonònica. El relat del jardiner que s’enamora de la senyora de la casa contrasta una mica amb la contemporaneïtat del text, on es parla d’urbanitzacions i on intuïm els cotxes de policia darrera de les vidrieres. Hi ha moments en que fins i tot l’esperit de Tennessee Williams es deixa veure en el turmentat passat de la protagonista, però sigui com sigui estem davant d’un text del 2015 d’Alberto Conejero, el mateix autor de La piedra oscura. Es tracta d’un text amb forta càrrega poètica i amb una potent ambientació, d’aquelles que de seguida ens col·loquen en estat d’alerta. Però […]

Cada cop que s’adapta un text d’Aristòfanes (o de qualsevol altre clàssic grec) em fa por veure a dalt de l’escenari un anacronisme, o un exercici que es quedi a mitges entre el respecte i la modernitat. No és el cas d’aquesta magnífica -i lliure- adaptació d’Els ocells. Crec que Joan Yago ha aconseguit fer un text tremendament contemporani partint de la “boja” idea original, on un humà convenç el món dels ocells per construir una nova societat damunt dels núvols. L’actual versió acaba essent una sàtira política de primer ordre, on ni la democràcia ni els sistema capitalista escapen de sucoses i divertides crítiques. Com si es tractés d’un estrambòtic cabaret, per davant nostre desfilen personatges que ens recorden […]

Una de les últimes modes en teatre, o més aviat en el teatre híbrid i experimental, és el live cinema o cinema en directe. Ho hem vist amb els muntatges de l’Agrupació Señor Serrano i també amb Ombra, parla Euridice, que es podria considerar gairebé una superproducció dins del subgènere. La companyia Hermanos Picohueso ha optat pel mateix recurs després de decidir que convertirien el seu espectacle en una mena de programa d’entrevistes protagonitzat per animals. En aquest programa, que s’emet en directe just davant nostre, es parla de la por a totes aquelles amenaces que les farmacèutiques llencen de tant en tant en contra de la nostra salut. I ho fa amb una sèrie de protagonistes que han patit […]

Uno, nessuno e centomila va ser la darrera novel·la escrita per Luigi Pirandello, adaptada ara al teatre per Ferran Utzet. Si un té en compte aquesta circumstància entendrà el perquè de la posada en escena (una primera part molt estàtica), el llenguatge utilitzat, els recursos per anar fent entrar personatges nous, etc. De fet, dona la sensació que Utzet s’ha divertit d’allò més provant tot tipus d’estratègies i fórmules teatrals que li han servit per explicar la crisi d’identitat de Vitangelo Moscarda. El text ens planteja una sèrie de qüestions gens innocents: Qui som en realitat? Per què no podem canviar tan fàcilment el nostre destí vital? Ens reconeixeríem si ens veiéssim des de fora per un instant? Moltes qüestions […]

S’han dit ja moltes coses d’aquest muntatge que va començar amb gran èxit a finals del 2017 i que ha anat repetint fortuna en cadascuna de les seves reposicions. S’ha dit que és un cant a l’amistat, que és un bon retrat de tres dones molt diferents unides a través dels anys per diverses circumstàncies, que suposa una hàbil barreja de drama i comèdia, que excel·leix pels seus treballs interpretatius, etc. S’ha dit tot això, i encara més, però afegiria que és una de les direccions més encertades de Sílvia Munt des d’El preu. Potser costa d’entendre que no s’hagi escollit actrius més joves, sobretot quan la part de la universitat dura més de mitja obra, i que en alguna […]