Carles Armengol Gili

Estava clar que l’escape room, aquest joc que consisteix en escapar d’una habitació a base de desxifrar enigmes, tenia molt de teatral. De fet, les vegades que n’he visitat algun he pensat que tant en l’ambientació com en el fil argumental hi havia les bases d’una bona història, amb elements molt teatrals i també cinematogràfics. En els últims temps, hem tingut a la nostra cartellera teatral vàries obres inspirades en aquest joc, com ara Escape Show o Sex Escape. La versió que ens ofereixen Hèctor Claramunt i Joel Joan és potser la més complexa dramatúrgicament i la que més ens acosta a un objectiu teatral i no tant a un entreteniment, ja que a part de la mecànica del joc […]

En els vodevils o comèdies d’embolics les portes que s’obren i es tanquen són fonamentals en determinats moments de la trama. A Pel davant i pel darrera estan a la columna vertebral de l’estructura dramàtica i acaben convertint-se en un element de virtuosisme escènic. Si hi sumem les confusions, les caigudes, els gags gestuals i el teatre dins de teatre… tindrem la clau de l’èxit d’aquesta comèdia que ja té 36 anys, que ha estat traduïda a 28 idiomes, que s’ha representat a 50 països i que ha tingut moltíssimes reposicions. A Catalunya s’ha vist diverses vegades, concretament al Teatre Condal (1985), al Teatre Victòria (1996) i al Teatre Borràs (2002). La versió que ara ens ocupa és hereva de […]

Poe va ser en el seu moment un dels projectes més arriscats de Dagoll Dagom. A l’estil del que havien fet amb T’odio amor meu, van agafar l’obra d’un autor consagrat -en aquest cas Edgar Allan Poe va substituir a Dorothy Parker- i van barrejar diversos textos per tal de retre-li homenatge. Aquí, però, la partitura va ser original, i l’efecte de les cançons va ser el de crear l’atmosfera precisa per encaixar-hi les conegudes històries de terror gòtic de l’escriptor nord-americà, que van des de La caiguda de la Casa Usher a El pou i el pèndol o El barril d’amontillado. Recuperar aquest musical setze anys després ha estat tot un encert, donat que en el seu moment potser […]

Desconec el motiu, però d’uns anys ençà l’escriptor austríac Stephan Zweig ha estat objecte de noves biografies, obres teatrals, pel·lícules… i fins i tot el musical que ara ens ocupa. Un musical que agafa una obra de 1929 i la transforma en una petita peça de cambra per a tres actors i tres músics. D’entrada no era una adaptació fàcil, ja que les obres de Zweig tenen una càrrega psicològica i una profunditat argumental que potser es perden si ens quedem només amb l’anècdota de la història i en l’ambientació de tota novel·la burgesa de principis del segle XX. Veiem que els adaptadors s’han esforçat en mostrar diferents escenes i ambients… però sembla que pel camí han quedat els valors […]

Hamlet i Segismundo són els dos grans personatges del teatre barroc, i fins i tot podríem afirmar sense equivocar-nos gaire que són dos dels grans personatges teatrals de tots els temps. Les seves personalitats i el seu objectiu principal són més similars del que semblen, ja que en ambdós casos hi ha un esperit vitalista, una curiositat malaltissa per l’existència humana i un gran interès per arribar a l’essència de les coses, especialment de la llibertat. En aquesta obra de la Companyia Ensemble hi ha diverses capes de realitat, on es barregen suposats diàlegs entre els dos personatges amb les vivències de tres amics en època actual… I pel mig, fragments de tots coneguts i petits monòlegs que ens transporten […]