Cada cop hi ha més veus que qualifiquen a Rent com un dels millors musicals de la història, o si més no dels més revolucionaris. No sé si estic d’acord amb la primera afirmació, però la segona crec que és difícil posar-la en dubte. Rent va suposar un canvi de paradigma a Broadway, va portar al món del musical una sèrie de temes que mai s’havien tocat, va aportar un to molt més rocker i va convertir-se clarament en un musical generacional. Hair ho va ser en els seixanta, Jesus Christ Superstar en el setanta, i Rent en els noranta. Tot plegat augmentat per la llegenda de Jonathan Larson, un compositor que va viure precàriament i que va morir molt poc abans de l’estrena de la seva gran obra.
A Barcelona, el primer Rent va arribar el 1999 al Teatre Principal, però s’haurien d’esperar 17 anys per tornar-la a veure a l’Aliança del Poblenou. Aquella versió, dirigida ja per Daniel Anglès, és la que ens arriba ara al teatre Onyric, però degudament millorada, millor produïda… i traduïda al castellà. Una versió que no ha escatimat en res i que llueix de principi a fi. I ho fa per una gran qualitat del so, per un treball d’il·luminació igual d’acurat i per un repartiment que defensa la partitura amb solvència. És cert que hi ha alguns actors als que es nota que no canten habitualment, però això no desvirtua el projecte ni tampoc crea cap estridència… com a vegades acostuma a passar.
La segona part del musical funciona molt millor, però crec que això és un problema que ja presenta l’obra original. Tota la primera part es dedica a la presentació dels personatges i de les situacions, allargant-se potser en excés i presentant alguns números musicals que no aporten massa al conjunt. Després de l’entreacte, però, apareixen les millors cançons i també els girs argumentals més interessants. Per tant, no defalliu i aguanteu fins al final. Rent acaba donant el que s’espera d’ella… i no crec que -gustos personals a part- acabi defraudant a ningú.