S’han dit ja moltes coses d’aquest muntatge que va començar amb gran èxit a finals del 2017 i que ha anat repetint fortuna en cadascuna de les seves reposicions. S’ha dit que és un cant a l’amistat, que és un bon retrat de tres dones molt diferents unides a través dels anys per diverses circumstàncies, que suposa una hàbil barreja de drama i comèdia, que excel·leix pels seus treballs interpretatius, etc. S’ha dit tot això, i encara més, però afegiria que és una de les direccions més encertades de Sílvia Munt des d’El preu. Potser costa d’entendre que no s’hagi escollit actrius més joves, sobretot quan la part de la universitat dura més de mitja obra, i que en alguna ocasió el to de la peça sembli perillar, però en general estem davant d’un treball meticulós i amb un gran sentit del ritme. L’elecció de l’escenari nu i de les projeccions (només en la segona meitat de l’obra) també podria ser un tema discutible, tot i que al final es resol gràcies a tres actrius que ho omplen tot amb la seva sola presència. Les tres saben navegar molt bé per les canviants personalitats dels seus personatges, però potser Clara Segura s’emporta el favor del públic gràcies a una Rose que desperta simpaties des del primer minut. Un bon treball de conjunt que encara podria donar per a alguna reposició més…
Enllaç copiat!