Es nota que aquest espectacle, el millor que ha interpretat la ja quasi desapareguda Kompanyia del Lliure, va sortir d’un taller de treball entre actors i director. Es nota l’experimentació, fins i tot allò que es va decidir conservar i tot allò que va descartar-se. Es nota, sobretot, si intentes sentir l’espectacle més que no pas veure’l, analitzar-lo o raonar-lo. El temps que estiguem junts és, per sobre de qualsevol convenció, un exercici catàrtic que passen els actors i que acaba arribant al públic com un tsunami. La proposta argumental és potser el que menys importa, tot i que la superposició de dues realitats temporals en el mateix espai dona unes possibilitats de joc immenses. Però el que sí importa de veritat és el treball actoral, i en aquest cas és d’admirar l’absoluta predisposició i la total generositat de tots els intèrprets, del primer a l’últim.
Potser sí que l’obra deixa molts interrogants oberts i es treu alguns asos de la màniga, però és que Pablo Messiez no intenta fer una obra de ciència ficció ni donar explicació a totes les variants argumentals, cosa que Javier Daulte potser sí faria. En aquest cas importa el sentiment, l’emoció pura i el dolor. Només el començament de la peça -un començament magnífic, dels que es recorden- ja ens dona pistes de per on anirà la cosa. En definitiva, un espectacle imprescindible que s’ha de veure, sí o sí.