Quan el dolor sí que importa

Es nota que aquest espectacle, el millor que ha interpretat la ja quasi desapareguda Kompanyia del Lliure, va sortir d’un taller de treball entre actors i director. Es nota l’experimentació, fins i tot allò que es va decidir conservar i tot allò que va descartar-se. Es nota, sobretot, si intentes sentir l’espectacle més que no pas veure’l, analitzar-lo o raonar-lo. El temps que estiguem junts és, per sobre de qualsevol convenció, un exercici catàrtic que passen els actors i que acaba arribant al públic com un tsunami. La proposta argumental és potser el que menys importa, tot i que la superposició de dues realitats temporals en el mateix espai dona unes possibilitats de joc immenses. Però el que sí importa de veritat és el treball actoral, i en aquest cas és d’admirar l’absoluta predisposició i la total generositat de tots els intèrprets, del primer a l’últim.

Potser sí que l’obra deixa molts interrogants oberts i es treu alguns asos de la màniga, però és que Pablo Messiez no intenta fer una obra de ciència ficció ni donar explicació a totes les variants argumentals, cosa que Javier Daulte potser sí faria. En aquest cas importa el sentiment, l’emoció pura i el dolor. Només el començament de la peça -un començament magnífic, dels que es recorden- ja ens dona pistes de per on anirà la cosa. En definitiva, un espectacle imprescindible que s’ha de veure, sí o sí.