Senzillesa sobrepassada

Les pècheurs de perles

Les pècheurs de perles
18/05/2019

Els pescadors de perles és la segona òpera més coneguda de Georges Bizet, després de Carmen, i una de les partitures franceses que s’inclou sovint en els repertoris de molts grans teatres d’òpera del món. Al Liceu s’ha representat en 41 ocasions, tot i que estic segur que mai des de l’òptica en que ho ha enfocat Lotte de Beer. I és que en aquesta ocasió l’argument original transcorre enmig d’un reality televisiu que recorda molt a Supervivientes. El cor es situa tota l’estona en uns habitacles tot simulant el públic que veu el show des de casa, mentre que al davant de l’escena els cantants viuen la seva dramàtica història en un paisatge tropical entorpits per un presentador, algun càmara i diversos regidors. Tot això, juntament amb rètols rellevants i algun vídeo innecessari, acaba per atorgar a l’espectacle un caire original i que funciona a estones. El problema, però, és que la idea pot resultar gratuïta i no acaba d’encaixar amb una partitura delicada i molt lírica, com és la de Bizet. És cert que hi ha una estètica atractiva i que alguns moments queden a la retina de l’espectador, però no sé si era necessari buscar un embolcall tan recargolat per a una història tan simple, que si ha passat a la història del gènere és per una intimitat que aquí quedat totalment sobrepassada.

← Tornar a Les pècheurs de perles

Enllaç copiat!