Carles Armengol Gili

L’impacte que La reina de bellesa de Leenane va produir fa 20 anys a Barcelona, amb el muntatge de Mario Gas, va ser tan gran que encara avui molts espectadors el recorden. I és que érem molts els que cercàvem un teatre contemporani, arriscat i poc complaent com el que ens aportava Martin McDonagh. Amb els anys han arribat més obres de l’autor, i no totes han suscitat el mateix interès, però aquesta primera peça del seu repertori encara desperta inquietud i encara segueix funcionant com el mecanisme d’un rellotge. La relació malaltissa entre mare i filla, l’ambient opressiu de la casa rural i la climatologia inclement, així com la dèbil frontera entre el seny i la bogeria fan d’aquest […]

La companyia teatral Yllana és una autèntica institució de l’humor a Madrid, on va néixer fa més de 25 anys. Durant tot aquest temps han representat diversos espectacles d’humor gestual i un contingut reivindicatiu, com ara ¡Muu!, Glub Glub, 666 o Rock and Clown. Però també ha tingut temps per gestionar el Teatro Alfil o produir espectacles d’Ara Malikian o Paco León, entre els que es troben el primer espectacle de la franquicia The Hole. Amb Ben Hur volen explotar el recurs de les noves tecnologies i utilitzen per primer cop una pantalla de grans dimensions que esdevé un protagonista més de l’espectacle. El text l’han confiat a l’actor Nancho Novo, que a través de la història clàssica de Ben […]

Les peces curtes de Txékhov en les que es basa aquest espectacle són petites joies que convé recordar de tant en tant. El problema és com presentar-les, ja que és difícil ajuntar peces d’aquesta durada sense que resulti insuficient o bé sembli una mostra de tallers. En aquest cas, Carles Alfaro i Enric Benavent han optat per crear un fil conductor que uneixi El cant del cigne, Sobre els danys del tabac i L’ós, entre d’altres. Per tant, tenim un actor ja vell que recorda en un teatre tancat com va ser la seva vida, tant artística com personal. La idea no és dolenta, però el resultat és un patchwork cosit amb fil gruixut que no aconsegueix difuminar les costures. […]

Dirigir una obra de Bertolt Brecht a l’actualitat ja implica una dificultat afegida, ja que el tipus de teatre que feia l’autor alemany està ben lluny del que estem acostumats a veure, tant a nivell estètic com ideològic o dramatúrgic. El teatre èpic, també anomenat teatre dialèctic, s’interroga bàsicament sobre l’ordre social i actua de catalitzador polític. La bona persona de Sezuan no és cap excepció, ja que qüestiona la bondat de l´ésser humà fins a les últimes conseqüències, aconseguint unes conclusions tant depriments com realistes. De fet, és un encert haver recuperat aquesta obra en un moment de tanta confusió i polarització com el que vivim, però també és veritat que formalment la proposta pot resultar massa didàctica i […]

La carrera de Jordi Casanovas com a dramaturg té diverses vessants, però el thriller dialèctic ha jugat sempre un paper destacat dins de la seva obra. La dansa de la venjança, tot i que comença com una confrontació de parella, està totalment orientada cap el gènere. Les continues acusacions, els canvis de rol i de responsabilitat, els girs inesperats i sobretot un final fosc i ple de sorpreses fan que l’obra entri en un terreny ja conegut. I potser és aquí on penso que decau una mica l’interès, almenys per a mi, ja que moltes de les situacions i fins i tot frases senceres em van sonar a ja sentides, ja vistes amb anterioritat. Ja sé que el thriller acaba […]