M’agrada el Xavier Albertí que s’atreveix amb tot, el que barreja gèneres i estètiques, el que treu la seva ànima de cupletista sigui en el text que sigui, el que prova i arrisca. En definitiva, l’Albertí que ja vam veure a L’hort de les oliveres, per posar només un exemple. I és que ningú més hauria imaginat a Calderón amb una banda sonora on hi conviuen amablement -o no- la música sacra amb la rumba, el tango, el cuplet i la cançó italiana. Un Calderón que puja a l’atracció de fira i que no para d’oferir-nos imatges i idees provocadores, però què era un acte sacramental del segle XVII si no una allau d’al·legories carregades de profunditat filosòfica… El missatge que es perseguia era molt diferent, però aquí és on entren les llicències del director, que acaba posant la religió al centre d’aquesta fira de vanitats que acompanya als personatges.
Un altre dels encerts, igual que ja ha passat en altres muntatges d’Albertí, és unir a actors de diverses tècniques i fins i tot de disciplines diferents. Així hi tenim al cantant Jordi Domènech o al ballarí Roberto G. Alonso, però també a Sílvia Marsó, Mont Plans o Jorge Merino. Una interessant barreja que funciona i que extreu el millor dels complicats versos de Calderón. Potser és cert que el pròleg no s’acaba d’escoltar bé pel tema del ventilador o que en algun passatge les paraules de l’autor espanyol s’entortolliguen sense sentit. Però són temes menors davant d’un espectacle que entra pels ulls, que emociona per la forma i que no deixa indiferent a ningú. Un muntatge que quedarà com un referent d’aquesta peça tan poc representada.