Carles Armengol Gili

Lili, un dels personatges més tendres de Marta Carrasco, apareix a escena just al principi, amb un somriure als llavis i el Both Sides Now, de Joni Mitchell, de música de fons. Comença a pujar per platea, repartint carícies, abraçades i petons. Malgrat les seves limitacions físiques i les seves deformitats és un personatge que encomana alegria, amb una tendresa que surt de molt endins, ja no del personatge sinó de l’artista. I així, amb aquest moment de pura màgia i amb el públic a la butxaca comença Perra de nadie, un espectacle que és compendi, resum i llegat, tot a la vegada. Com en d’altres espectacles de la ballarina i coreògrafa, els números es succeeixen sense un lligam argumental […]

Segons diu Sol Picó al programa de mà de l’espectacle, després de We Women hi havia ganes de “veure l’altra part i comprovar si és complementa, si es repel·leix, si encaixa…” I és així com va sortir aquest muntatge interpretat per set actors-ballarins. Un muntatge que dissecciona la masculinitat del segle XXI i analitza estereotips i clixés que encara existeixen, però sempre amb esperit crític i un sentit de l’humor sense complexos. Tot i així, hi ha un excés de tòpics i una manca de profunditat en alguns perfils que només s’apunten, com ara el de l’homosexual que vol tenir fills, el del seductor que ha perdut els papers o el de l’agressor. Perfils que potser aportarien un aire més […]

Lluïsa Cunillé no ha estat mai una autora fàcil ni que s’acomodi a models o a formes de fer més comercials. El seu teatre és hermètic a estones, misteriós a d’altres i sempre valent, potser perquè no es lliga a res ni a ningú. Es diu que Islàndia és una de les seves millors obres, i potser sigui veritat. Comença amb una escena amb tocs de realisme màgic i diàlegs a l’alçada de Pinter, per passar després al viatge iniciàtic del protagonista -d’Islàndia a Estats Units- per retrobar-se amb la seva mare. Pel camí, composat de llargues escenes o duets teatrals, es va construint davant nostre una mena de radiografia del capitalisme i alhora un retrat dels cadàvers que el […]

Adaptar les sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola en una obra de teatre de dues hores és una empresa realment difícil, gairebé impossible. Vist el resultat, podem dir que almenys l’essència i l’esperit de l’autor estan recollits en aquest mosaic embullat i realment difícil. Un mosaic que permet entendre les contradiccions d’una època convulsa i efervescent com poques, amb personatges dels dos bàndols, amb morts que expliquen les seves pròpies desventures i amb situacions curioses que sovint no han format part de la història oficial. Ernesto Caballero afronta el repte amb una direcció àgil i una interpretació coral, sense gaires protagonismes. A vegades es troba a faltar un seguiment més profund de les històries i els […]

No es pot negar que L’alegria és una obra carregada de bones intencions i amb un missatge que mai està de més repetir les vegades que faci falta. Podríem assegurar, fins i tot, que té característiques que l’entronquen directament amb algun tipus de teatre social. El text, però, acaba ensucrant-se més del necessari i recorre a tòpics que potser calia haver evitat. I és que les situacions es van fent previsibles, els personatges actuen quasi com a estereotips i el nus de la història s’entrebanca en una sèrie de situacions (reunions d’escala, trucades a l’administració, etc.) que estanquen l’acció i ens remeten a clixés ja vistos. Ara bé, els personatges tenen alguna cosa d’entranyables que ens atrapa. Suposo que l’actuació […]