Carles Armengol Gili

Jan Fabre és un artista belga que ha tocat quasi tots els pals del món de l’espectacle: dramaturg, director d’escena, coreògraf, dissenyador, etc. És per això que els seus espectacles són difícils de catalogar, ja que sovint s’acosten més a la performance que al teatre convencional. A Belgian Rules fa una dissecció de quatre hores del seu propi país, i també dels seus conciutadans. Un retrat gens amable ni complaent, que comença amb tota una declaració d’intencions: un borratxo es dirigeix al públic i, cervesa en mà, comença a explicar la història del país. De fet, les cerveses seran un leit motiv de l’espectacle, juntament amb els eriçons -una de les maneres de representar el caràcter dels belgues- i els […]

Quan algú escriu sobre un fet dramàtic de la seva pròpia vida, el text que en deriva sempre té quelcom que el fa únic, indestructible i molt personal. Clàudia Cedó ja ens va sorprendre fa uns tres anys amb Tortugues: la desacceleració de les partícules, un text juganer i enginyós que va convèncer a quasi tothom, però ara ens sacseja amb la història d’un avortament no desitjat. I ho fa meditadament, amb la mateixa fermesa des seus primers textos i amb una estructura teatral que ha acabat convertint l’espectacle en un èxit. La decisió de fer una obra coral, de barrejar-hi altres temes, de fer aparèixer un element incorpori i de dividir al personatge principal en dos són encerts dramatúrgics […]

Tenia moltes expectatives posades en aquest Grito Pelao, sobretot perquè al capdavant estan dues de les figures que més han fet per renovar el flamenc i trencar tota classe de motllos, Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz. Dues dones que s’atreveixen amb tot i que tard o d’hora havien de coincidir en un espectacle. Però malgrat les esperances dipositades, el crit ha esdevingut badall. Les més de dues hores de durada acaben per difuminar la idea inicial, la futura maternitat de Molina, i allarguen situacions i números fins arribar a l’esgotament. No es pot negar que les dues artistes són extraordinàries en els seus respectius gèneres i que hi ha escenes bellíssimes, sobretot cap al final, però és que quan […]

Abans de res caldria precisar que Wilde és un autor en majúscules -els anglesos ho saben prou bé-, tot i que sovint es confon la seva obra amb un teatre passat de moda. Potser sí que l’ambientació de les obres ha jugat sovint a la contra, però està clar que els seus textos funcionen com un rellotge i són comèdia en estat pur. El seu humor va crear escola, fins al punt de que la seva fórmula de rèpliques i contrarèpliques constant, així com l’habilitat per introduir sentències fulminants, ha arribat fins els nostres dies. De fet, ho veiem sovint a moltes sitcoms i a altres tipus de comèdia. La importància de ser Frank té forma de vodevil, però amaga […]

Tractat de blanques va ser escrita per Enric Nolla el 2001, i el cert és que el seu missatge segueix desgraciadament vigent. Tot i que es tracta d’un text al·legòric i realment complex, es percep una clara voluntat de retratar als estrangers que han d’adaptar-se forçosament a un nou món que sovint els menysprea. Gràcies a l’energia i al treball minuciós de Carme Pla podem anar seguint -no sense dificultats- un text que pretén explicar-nos una idea més que no pas una història. És per això que el monòleg resulta críptic, a vegades capriciós, i fins i tot inintel·ligible en alguna escena. I si no fos pel treball d’una gran actriu i la complexa tasca de direcció de Marc Molina, […]