Quan algú escriu sobre un fet dramàtic de la seva pròpia vida, el text que en deriva sempre té quelcom que el fa únic, indestructible i molt personal. Clàudia Cedó ja ens va sorprendre fa uns tres anys amb Tortugues: la desacceleració de les partícules, un text juganer i enginyós que va convèncer a quasi tothom, però ara ens sacseja amb la història d’un avortament no desitjat. I ho fa meditadament, amb la mateixa fermesa des seus primers textos i amb una estructura teatral que ha acabat convertint l’espectacle en un èxit. La decisió de fer una obra coral, de barrejar-hi altres temes, de fer aparèixer un element incorpori i de dividir al personatge principal en dos són encerts dramatúrgics que arrodoneixen la peça.
L’altre gran encert ha estat el d’escollir a Sergi Belbel per a la direcció. Tal com ha fet darrerament amb altres textos d’autors joves (Sàpiens és un bon exemple), Belbel es posa a les ordres de la història i arrodoneix el producte amb una factura impecable. Els recursos escènics -la nova Beckett no havia lluït encara tan esplèndida- i la direcció d’actors són dos dels grans pilars en el que sustenta el seu treball. En definitiva, un espectacle rodó i ben executat, al que li pronostiquem una llarga vida.