Abans de res caldria precisar que Wilde és un autor en majúscules -els anglesos ho saben prou bé-, tot i que sovint es confon la seva obra amb un teatre passat de moda. Potser sí que l’ambientació de les obres ha jugat sovint a la contra, però està clar que els seus textos funcionen com un rellotge i són comèdia en estat pur. El seu humor va crear escola, fins al punt de que la seva fórmula de rèpliques i contrarèpliques constant, així com l’habilitat per introduir sentències fulminants, ha arribat fins els nostres dies. De fet, ho veiem sovint a moltes sitcoms i a altres tipus de comèdia.
La importància de ser Frank té forma de vodevil, però amaga un fons de crítica social i moltes càrregues de profunditat. Només tres mesos després de ser estrenada Wilde era condemnat a dos anys de presó per conducta immoral, i l’obra en realitat ens parla de dos amics que porten una doble vida dins de la societat acomodada de l’època. Coincidència o premonició? Segurament era la conseqüència lògica d’una vida viscuda d’amagat, enmig d’una pressió social i moral molt fortes. David Selvas recull tota aquesta informació però fa una obra lluminosa, feliç, tal com ha de ser… i tal com havia previst el mateix Wilde. Una celebració de la vida, que aquí ve amanida amb cançons i un decorat amb tendència a l’hivernacle. Potser sí que hi ha concessions a un públic més jove, i alguns elements capriciosos, però el conjunt funciona molt bé i dona bons resultats. És cert que a vegades a alguns actors els hi costa mantenir la rapidesa del ritme que s’ha creat, i també és cert que algun canvi de repartiment a última hora no ha jugat gaire a favor… El que està clar, però, és que sempre ens quedarà Laura Conejero. Les seves intervencions són tan contundents i el seu estil tant depurat, que quasi sense voler-ho s’acaba convertint en la reina de la funció.