Un part excessivament llarg

Compañía Rocío Molina: Grito pelao

Compañía Rocío Molina: Grito pelao
19/07/2018

Tenia moltes expectatives posades en aquest Grito Pelao, sobretot perquè al capdavant estan dues de les figures que més han fet per renovar el flamenc i trencar tota classe de motllos, Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz. Dues dones que s’atreveixen amb tot i que tard o d’hora havien de coincidir en un espectacle. Però malgrat les esperances dipositades, el crit ha esdevingut badall. Les més de dues hores de durada acaben per difuminar la idea inicial, la futura maternitat de Molina, i allarguen situacions i números fins arribar a l’esgotament. No es pot negar que les dues artistes són extraordinàries en els seus respectius gèneres i que hi ha escenes bellíssimes, sobretot cap al final, però és que quan un arriba al final ja fa estona que ha desconnectat.

Del que sí estem segurs és que amb una selecció dels moments més potents i amb una retallada com de tres quarts d’hora, l’espectacle funcionaria a les mil meravelles. De fet, hi ha moments molt interessants, com els que destil·len humor i una quotidianitat gens forçada entre la bailaora i la seva pròpia mare. A més, el disseny d’il·luminació i el treball de projeccions mereixen una menció a part, ja que en algunes escenes acaben acaparant tota l’atenció. Potser fins i tot en excés, ja que eclipsen literalment a les protagonistes (hi ha moments en que costa veure-les) i fan gala d’uns recursos a vegades excessius.

← Tornar a Compañía Rocío Molina: Grito pelao

Enllaç copiat!