Carles Armengol Gili

Aquesta és una comèdia amb un toc de fantàstic, però amb un rerefons de realitat que la fa molt actual. La premissa inicial és realment xocant, i a partir d’aquí s’inicia un discurs feminista i reivindicatiu… tot i que gens alliçonador. El gran encert de Daniela Feixas és el d’utilitzar la comèdia i el d’exposar, en primera persona, les dificultats amb les que es troben les dones encara a dia d’avui. La premissa de canviar de sexe a un polític de dretes és realment original, i el fet d’enfrontar-lo a la pressió social i a la del seu propi partit constitueixen un altre plantejament prometedor. Potser el problema és que hi ha situacions un pèl forçades -la curiosa relació que […]

Friedrich Dürrenmatt sempre ha estat un autor d’arguments durs, humor inesperat i un alt component simbòlic. La visita de la vella dama és una de les seves peces cabdals, juntament amb Els físics, Enric V o Ròmul el Gran. Feia anys que la peça no es representava a Barcelona (recordo una versió del CDN, amb María Jesús Valdés, l’any 2000) i sembla ser que l’espera ha valgut la pena. El públic s’ha tornat a trobar amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions que encara valen a dia d’avui i amb un clàssic modern que potser no té el reconeixement d’altres. La gran aportació de Jordi Palet i la companyia Farrés Brothers ha estat la de barrejar l’art […]

Cyrano és un d’aquells personatges majúsculs del teatre universal. Tot i que molts actors vulguin interpretar-lo, n’hi ha pocs que acabin tenint la qualitat i les característiques que es necessiten per aconseguir l’excel·lència que exigeix Edmond Rostand. En aquesta versió de Pau Miró, l’actor Lluís Homar fa un tour de force que està totalment a l’alçada de les seves últimes creacions, des de Manelic a Ricard III. El seu fraseig, la importància que dóna a cada paraula i la recreació de cada vers -peces imprescindibles d’un personatge d’aquest tipus- són tan acurades que acaben per impregnar-ho tot. No és que la resta del repartiment ni la direcció no siguin les encertades, però en més d’un moment vaig pensar que Homar […]

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació […]

Cada cop que veig en algun reportatge que es pregunta als adolescents sobre Franco i aquests no el coneixen, o bé el confonen amb algun polític actual, m’entra un cert malestar. Qui no coneix el seu passat històric corre el risc de que, tard o d’hora, el torni a repetir. En aquest exercici teatral o experiment escènic, depèn de com es miri, es parteix precisament d’una premissa similar. S’agafa un grup d’actors joves i se’ls empeny a bussejar en la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola. El resultat és estrany, a estones, però quasi sempre fascinant i encertat. I és que a dalt de l’escenari tenim una sèrie de reflexions que no ens fem sovint, i que mereixen tota […]