Carles Armengol Gili

Com diuen molts dels aficionats a l’òpera, després de centenars de muntatges operístics que opten per l’abstracció i l’esquematisme dóna gust retrobar-se, de tant en tant, amb un espectacle més clàssic. Si es tracta d’una òpera verista el fet encara adquireix una dimensió més raonable, ja que sempre ha costat treure del seu context a determinats personatges. De fet, el gran protagonista d’Andrea Chénier és la Revolució Francesa, i aquest context és el que dóna sentit i identitat a un conflicte amorós molt propi de les obres del segle XIX. Umberto Giordano la va composar per a l’Scala de Milà, i de seguida es va convertir en una de les peces habituals del repertori, sobretot per les àries de tenor […]

El Cirque du Soleil es va fundar fa més de trenta anys a Montreal, i des de llavors ha estrenat per tot el món quasi una cinquantena d’espectacles. Si comences a mirar les xifres (4000 empleats, 1500 artistes de més de 50 països diferents) t’adones que no és un circ normal, sinó una gran empresa que ha canviat el concepte de circ i l’ha elevat a la categoria d’espectacle total. De fet, alguns dels seus muntatges es representen en escenaris fixes de Las Vegas i altres grans centres d’entreteniment. Amb els anys han aconseguit una de les coses més difícils, convertir-se en un referent universal i crear un segell propi absolutament inconfusible. Hi ha qui els hi critica el fet […]

Com actuem davant dels conflictes? És millor implicar-s’hi o evadir-los? Hi ha conflictes inevitables? L’hora blava ens presenta aquests i altres interrogants, convertint un aparent thriller en una obra de caire filosòfic i, fins i tot, polític. L’al·legoria ens porta a una illa deserta, on un faroner acostumat a una vida solitària, que ha triat voluntàriament, es veu obligat a conviure amb un biòleg que porta intencions amagades. El més bonic de la faula és que el personatge més descregut és el que està obligat a posar llum cada nit en un món de tenebres i obscuritat. És en aquests petits detalls on la història pren volada i es transforma, tot i que en algun moment vol obrir tant l’objectiu […]

Carlota Subirós afronta el seu segon muntatge sobre Guimerà després d’aquella Maria Rosa de fa un parell de temporades. I el cert és que ho fa amb una idea estilística similar però aprenent dels errors i aplicant un parell d’excel·lents idees que enlairen el projecte a un altre nivell. Aquesta obra quasi desconeguda es prestava a aplicar un to no del tot realista, lluny del que demanen altres conegudes peces del dramaturg català. És per això que el focus mòbil, que va posant llum a tot allò que se’ns vol ocultar de primeres, o el personatge que subratlla les frases més contundents són recursos que troben el seu encaix en aquest argument sòrdid, duríssim, que deriva cap a un retrat […]

Els conills són uns animals que quan fugen, generalment per por, ho fan a la desesperada, sense mirar on van i sortejant els obstacles com poden. En aquesta obra de Martina Cabanas Collell hi tenim tres joves que tampoc saben massa bé on van, però que fugen endavant per inèrcia, acompanyats d’una sèrie de substàncies que, en principi, els hi han d’aplanar el camí. La precarietat laboral dels actors, els dubtes sobre la maternitat, la impotència causada per les drogues i, sobretot, la desesperació davant d’un món que no compta amb ells són els grans temes que planegen durant els 70 minuts de funció. Tot plegat amb tocs onírics que ajuden a pujar el nivell i, curiosament, aporten més sentit […]