Tractat de blanques va ser escrita per Enric Nolla el 2001, i el cert és que el seu missatge segueix desgraciadament vigent. Tot i que es tracta d’un text al·legòric i realment complex, es percep una clara voluntat de retratar als estrangers que han d’adaptar-se forçosament a un nou món que sovint els menysprea. Gràcies a l’energia i al treball minuciós de Carme Pla podem anar seguint -no sense dificultats- un text que pretén explicar-nos una idea més que no pas una història. És per això que el monòleg resulta críptic, a vegades capriciós, i fins i tot inintel·ligible en alguna escena. I si no fos pel treball d’una gran actriu i la complexa tasca de direcció de Marc Molina, igual no parlaríem amb els mateixos termes. En aquest sentit, la representació es nodreix principalment de diversos tons actorals (tots força matisats), d’un bon espai sonor (la fotocopiadora acaba convertint-se en un personatge més) i d’una escenografia simple, tot i que un xic desaprofitada. En definitiva, un espectacle que intenta remoure consciències i que ens aporta, sobretot, un treball interpretatiu realment meritori. Un treball d’aquells que requereixen una entrega total i un desgast físic i emocional de gran nivell, a més de brindar-nos la oportunitat de veure en un paper dramàtic a una actriu que sovint identifiquem amb el gènere de comèdia.
Enllaç copiat!