Carles Armengol Gili

Un McGuffin és un recurs cinematogràfic inventat per Alfred Hitchcock que suposa una excusa argumental que motiva els personatges i el desenvolupament de la història, però que no té cap rellevància per si mateixa. En aquest muntatge teatral l’excusa podria ser el propi Hitchcock, ja que a banda de les referències al seu cinema i a la iconografia d’alguna de les seves pel·lícules tot queda en un munt de jocs de paraules i acudits de gust dubtós que fan avançar una trama massa prima, per no dir escuàlida. De fet, es tracta d’un artefacte que permet reunir a dos reconeguts còmics televisius (Mònica Pérez i Jordi Rios han coincidit a Crackòvia, Polònia, Homozapping i Buenafuente, entre d’altres) dirigits per un […]

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la […]

Potser pot semblar agosarat, però algú podria afirmar que aquest és un musical sobre la fe. A dia d’avui, les religions s’han anat tancant en si mateixes però al seu voltant la gent ha establert altres tipus de cultes. Necessitem ídols, algú a qui venerar, i tots coneixem persones que creuen cegament en Michael Jackson, Hugo Chávez, Madonna o Messi. Són celebritats que per a alguns acaben representant un referent, com en el seu moment ho va ser Evita per a milers i milers d’argentins. De fet, es tracta d’un personatge únic, contradictori i tremendament populista que hauria acabat triomfant en el que fos. I és que la seva personalitat estava tocada per aquella vareta màgica que col·loca a certes […]

Tot i que es posi èmfasi en altres aspectes més vistosos, aquesta Medea de Lluís Pasqual destaca per ser una versió feta a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca. Una versió que ha fet el mateix Pasqual amb l’ajuda d’Albert Conejero, i que ha servit per simplificar el text, per eliminar definitivament el Cor -un dels elements de les tragèdies que pocs directors actuals s’atreveixen a incorporar- i per deixar la història en veu de només tres actors. En aquest sentit, desapareixen diversos personatges i el text del missatger -un dels més bonics del drama- es resumeix i es posa en boca d’una de les víctimes. Canvis aparentment banals però que donen a l’obra un caràcter intimista molt accentuat. […]

Gabriel Calderón va escriure aquesta obra a partir d’una frase de l’expresident uruguaià José Múgica, en la que venia a dir que les preguntes i dubtes que encara genera la dictadura d’aquell país es podrien respondre quan tots els seus protagonistes estiguessin morts. L’autor agafa aquesta premissa, i en un exercici d’espiritisme teatral fa coincidir vius i morts, passat i present. Solapa diverses temporalitats per demostrar que en ocasions és el passat el que no vol parlar, ni es vol reconèixer a si mateix. Estem, per tant, davant d’un text que ens parla de memòria històrica, però que en lloc d’abocar-se a fer teatre polític s’endinsa en el gènere de la ciència ficció. Una proposta que recorda molt el teatre […]