Carles Armengol Gili

La Tempesta és un dels textos més fascinants del dramaturg anglès. Ha estat sempre una obra inclassificable, en la que la màgia i la fantasia fan acte d’aparició i doten al conjunt d’un aire quasi mitològic. És un text amb grans parlaments i meravellosos personatges (Pròsper, Ariel, Miranda, Calibà…), que costarà trobar en aquesta particular versió de la companyia Projecte Ingenu. De fet, aquesta nova creació pren l’obra de Shakespeare només com a pretext per posar imatges al passat i a la memòria perduda del vell Pròsper. Però, de fet, podria ser el Duc de Milà o qualsevol altra personatge que, arribat a la vellesa, s’adona de les capacitats que va perdent i s’aferra als records com a únic salvavides. […]

Jordi Casanovas té obres de diversos tipus, però m’agraden particularment aquelles en les que juga amb els personatges i també amb els espectadors. Obres astutes i intel·ligents que, com aquesta Mala broma, ens fan riure i a la vegada ens deixen un regust amarg al paladar. De fet, l’obra que ens ocupa és una lúcida reflexió sobre l’ús de l’humor, però també sobre l’autocensura, la correcció política o la llibertat d’expressió. Una obra disfressada de comèdia que utilitza, a la vegada, l’humor de situació, l’humor negre i finalment l’humor salvatge, quasi de grand guignol. I tot plegat unit per una estructura teatral quasi perfecta que ens posa de seguida en situació i que es va obrint a poc a poc […]

A aquestes alçades, no es pot negar que Oriol Broggi és un director que sap crear atmosferes teatrals molt riques, que sap manegar molt bé els recursos teatrals i que dirigeix molt bé als actors. A més, la tragèdia sempre ha format part del seu repertori, ja sigui des de la vessant clàssica (Antigona) a la més moderna (totes les obres de Mouawad). És per tot això que no sabem què ha passat amb aquesta versió de l’obra de Sòfocles. Escènicament reconeixem l’estil del director -i en part de La Perla 29, la companyia a la que està estretament lligat- però costa d’entendre el perquè de la fredor i el distanciament que s’ha volgut crear amb el to i el […]

Si coneixeu el treball de Jessica Walker segur que no esperareu un muntatge convencional ni un monòleg històric sobre Maria Antonieta. I fareu bé, perquè just entrar a la sala ens trobem a la reina de França totalment nua, penjada d’unes teles de vellut vermell que cauen damunt d’un llit. A partir d’aquí, un recital de sospirs, escarafalls i rialletes que ens transporten a la part més frívola de la cort francesa. Una part no exempta d’humor que ens endinsa en totes les intrigues de palau, en la vida totalment programada de la protagonista i en les misèries d’una monarquia que ho tenia tot, menys sentit comú. És per això que serem testimonis de l’ascens de la revolta popular, paral·lelament […]

Com diuen molts dels aficionats a l’òpera, després de centenars de muntatges operístics que opten per l’abstracció i l’esquematisme dóna gust retrobar-se, de tant en tant, amb un espectacle més clàssic. Si es tracta d’una òpera verista el fet encara adquireix una dimensió més raonable, ja que sempre ha costat treure del seu context a determinats personatges. De fet, el gran protagonista d’Andrea Chénier és la Revolució Francesa, i aquest context és el que dóna sentit i identitat a un conflicte amorós molt propi de les obres del segle XIX. Umberto Giordano la va composar per a l’Scala de Milà, i de seguida es va convertir en una de les peces habituals del repertori, sobretot per les àries de tenor […]