Era l’any 1986 i encara no es parlava de l’empoderament de la dona ni del Me Too, però Shirley Valentine ja començava a fer el seu camí cap a l’alliberació. En aquells anys el monòleg va suposar un petit i modest revulsiu per a moltes espectadores de teatre (i també de cinema) de tot el món, fins al punt de convertir-se en una mena d’icona… i uns anys després en un personatge oblidat. A dia d’avui -i això és el més trist- el missatge d’aquesta obra de més de trenta anys torna a ser vigent i necessari. I no ho és perquè contingui un missatge revolucionari, sinó perquè des de la seva senzillesa i humanitat reivindica coses tan simples i entenedores com el dret a fer el que un desitja, independentment del sexe i l’edat. Coses que haurien d’estar assumidíssimes però que tots sabem que no ho estan… almenys no per tothom.
Un dels grans al·licients d’aquest monòleg -que també ha conegut les cares de Pauline Collins, Amparo Moreno o Verónica Forqué- és que combina l’humor amb el punt just de crítica i reivindicació. Un punt que Mercè Arànega ha sabut trobar des de la primera rèplica. El temps i el ritme que utilitza per explicar cada anècdota i per definir a una variada galeria de personatges és realment l’adequat. Sabem que no és cap sorpresa veure a l’actriu triomfant en un escenari, però potser a algú li sobtarà veure-la en un registre que no és el més habitual en ella. Sigui com sigui, l’aposta ha valgut la pena i la factura de l’espectacle -tot i que no sigui per tirar coets- resulta correcta i funcional.
