L’estrena del musical La cage aux folles es va produir a Nova York el 1983. L’obra de teatre en la que es basa s’havia estrenat deu anys abans, i en aquest temps ja se n’havien fet dues pel·lícules i se n’estava gestant una tercera. El fenomen havia nascut a Europa, concretament a França, però els productors de Broadway van veure la oportunitat d’aprofitar una comèdia que funcionava, un ambient colorit i vistós que encara no havien explotat prou -el dels transformistes- i una partitura que remetia al cabaret i a les melodies franceses que tan bé havien funcionat en altres èpoques. El resultat van ser diversos premis Tony, una cançó que va transcendir al propi musical (I am what I am) i diverses produccions i reposicions, tant a Estats Units com a d’altres països. A Espanya, però, només es recorda una poc afortunada versió amb Andrés Pajares i Joaquín Kremel, que no va arribar a convèncer ni a crítica ni a públic.
El muntatge que ens porten ara Manu Guix i Àngel Llàcer vol reivindicar aquest musical de la vella escola. La producció no és tant grandiloqüent com la del 1983, però aposta per potenciar la comèdia i resoldre els números musicals amb gust i bona execució. De fet, costa trobar res que desentoni, ni per parts dels cantants ni dels ballarins o els actors. La direcció escènica és efectiva i el treball d’il·luminació ajuda a completar l’esplèndid look que té tota la peça. Però no seria just acabar el comentari sense destacar la divertida composició de Ricky Mata en el paper del criat, la correcta interpretació del sempre eficaç Ivan Labanda i, especialment, el magnífic treball de Llàcer en el paper d’Albin. Crec que feia temps que el paper l’estava esperant, i ara ja ningú podrà dir que no era el més adequat per a representar-lo. Des del començament aconsegueix acostar-nos aquest personatge tan especial, i ho fa sense excessos ni exageracions. Potser en el segon acte, on s’exploten més els recursos còmics, la cosa podria acabar descarrilant en algun moment… però el conegut actor i presentador s’aferra amb ungles i dents al que segurament serà el paper més recordat de la seva carrera.