Carles Armengol Gili

Cyrano és un d’aquells personatges majúsculs del teatre universal. Tot i que molts actors vulguin interpretar-lo, n’hi ha pocs que acabin tenint la qualitat i les característiques que es necessiten per aconseguir l’excel·lència que exigeix Edmond Rostand. En aquesta versió de Pau Miró, l’actor Lluís Homar fa un tour de force que està totalment a l’alçada de les seves últimes creacions, des de Manelic a Ricard III. El seu fraseig, la importància que dóna a cada paraula i la recreació de cada vers -peces imprescindibles d’un personatge d’aquest tipus- són tan acurades que acaben per impregnar-ho tot. No és que la resta del repartiment ni la direcció no siguin les encertades, però en més d’un moment vaig pensar que Homar […]

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació […]

Cada cop que veig en algun reportatge que es pregunta als adolescents sobre Franco i aquests no el coneixen, o bé el confonen amb algun polític actual, m’entra un cert malestar. Qui no coneix el seu passat històric corre el risc de que, tard o d’hora, el torni a repetir. En aquest exercici teatral o experiment escènic, depèn de com es miri, es parteix precisament d’una premissa similar. S’agafa un grup d’actors joves i se’ls empeny a bussejar en la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola. El resultat és estrany, a estones, però quasi sempre fascinant i encertat. I és que a dalt de l’escenari tenim una sèrie de reflexions que no ens fem sovint, i que mereixen tota […]

Ahora que están de moda los tributos a cantantes o grupos de relieve, este musical podría significar un homenaje encubierto a la carrera de la gran Whitney Houston. De hecho, en esta versión musical de El guardaespaldas se incluyen éxitos de la cantante que no aparecían en la película, como How will I know, Saving all my love, One moment in time o la archiconocidísima I wanna dance with somebody. Por tanto, podríamos decir que el argumento era una mera excusa, como ya ocurría en Mamma Mía o en We will rock you, con la diferencia de que en este caso sí existía un precedente fílmico que marcó a una generación y que permitía hacer un doble ejercicio nostálgico bastante […]

La fórmula de The hole és ja coneguda pels barcelonins, però cal precisar que la franquícia va començar a Madrid l’any 2012. Des de llavors, s’han creat tres espectacles diferents sota la mateixa premissa: barrejar cabaret, burlesque i circ a parts iguals, sense oblidar l’humor ni unes gotes de provocació. La veritat és que les bases es mantenen i la repetició de la fórmula ja s’ha convertit quasi en estil, canviant només la temàtica o la inspiració de l’espectacle. Si en el primer hi havia un ull posat en el cabaret alemany i en el segon els referents eren els de la revista musical, a The Hole Zero els fonaments principals venen de la música disco. De fet, tot passa […]