Carles Armengol Gili

Whistleblowers és el terme amb el que els anglesos anomenen a aquells que revelen, que denuncien o alerten, que ajuden amb la seva informació a desemmascarar organitzacions delictives realment complexes. Cada país té els seus casos, però a nivell mundial està clar que hi ha tres noms que destaquen per damunt de tots: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Aquesta obra ens parla de tots ells, i a més amb les seves pròpies paraules, ja que tot el que se’ns explica està extret de declaracions, entrevistes o enregistraments reals que es van obtenir de forma poc clara. Segons el programa de mà estem davant de teatre documental, tot i que pel meu gust crec que el que se’ns mostra […]

Quan llegeixes que l’obra la protagonitzen un home, una dona i un corb comencen els dubtes sobre el que t’espera en el teatre. Si veus que l’espectacle es cataloga com de circ també costa fer-se’n una idea. Però finalment Baró d’Evel sempre sorprèn. Aquesta companyia franco-catalana, capitanejada pel fill de Tortell Poltrona, fa una magnífica barreja de dansa, teatre, exercicis d’equilibri i treball amb animals. Potser sí que és circ, però en tot cas un circ avantguardista i innovador, que explora nous camins i que fusiona els gèneres fins a difuminar-los o confondre’ls. Là és la primera part d’un díptic, i segurament sorprendrà per la seva senzillesa i el seu minimalisme formal. A partir de dos colors (el blanc i […]

Moltes vegades s’ha parlat de Brian Friel com del Txékhov irlandès, i el cert és que hi ha alguns elements del seu teatre (els dubtes existencials, l’honradesa cap a un mateix o la recerca de la veritat) que així ho proven. La resposta és potser l’obra més txekhoviana de les que li hem vist a casa nostra, però potser també per això és la que menys ha connectat amb el públic. M’explico… Txékhov sempre ha estat un autor complicat de portar a escena i d’encertar amb el to, i aquest és un parany en el que tant Friel com la direcció de Sílvia Munt hi han acabat ensopegant, com tants d’altres ho han fet abans. No n’hi ha prou de […]

El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat […]

És molt interessant comprovar com la família, i sobretot les reunions familiars, han esdevingut gairebé un gènere propi dins de la dramatúrgia anglosaxona. Des d’El Llarg sopar de Nadal fins a Agost hi ha hagut moltes celebracions i molts àpats en família que han servit per desemmascar problemes latents i acostar, o separar, personatges units per vincles afectius. En el cas d’Humans no estem gaire lluny d’aquestes premisses; l’arribada al pis de Nova York, l’àvia malalta, la unió de les germanes, el dinar del Dia d’Acció de Gràcies… Tots són temes que ja hem vist en altres arguments, però que aquí es veuen actualitzats amb la introducció d’una filla lesbiana o alguns apunts sobre els atemptats de l’11 de setembre. […]