Carles Armengol Gili

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la […]

Potser pot semblar agosarat, però algú podria afirmar que aquest és un musical sobre la fe. A dia d’avui, les religions s’han anat tancant en si mateixes però al seu voltant la gent ha establert altres tipus de cultes. Necessitem ídols, algú a qui venerar, i tots coneixem persones que creuen cegament en Michael Jackson, Hugo Chávez, Madonna o Messi. Són celebritats que per a alguns acaben representant un referent, com en el seu moment ho va ser Evita per a milers i milers d’argentins. De fet, es tracta d’un personatge únic, contradictori i tremendament populista que hauria acabat triomfant en el que fos. I és que la seva personalitat estava tocada per aquella vareta màgica que col·loca a certes […]

Tot i que es posi èmfasi en altres aspectes més vistosos, aquesta Medea de Lluís Pasqual destaca per ser una versió feta a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca. Una versió que ha fet el mateix Pasqual amb l’ajuda d’Albert Conejero, i que ha servit per simplificar el text, per eliminar definitivament el Cor -un dels elements de les tragèdies que pocs directors actuals s’atreveixen a incorporar- i per deixar la història en veu de només tres actors. En aquest sentit, desapareixen diversos personatges i el text del missatger -un dels més bonics del drama- es resumeix i es posa en boca d’una de les víctimes. Canvis aparentment banals però que donen a l’obra un caràcter intimista molt accentuat. […]

Gabriel Calderón va escriure aquesta obra a partir d’una frase de l’expresident uruguaià José Múgica, en la que venia a dir que les preguntes i dubtes que encara genera la dictadura d’aquell país es podrien respondre quan tots els seus protagonistes estiguessin morts. L’autor agafa aquesta premissa, i en un exercici d’espiritisme teatral fa coincidir vius i morts, passat i present. Solapa diverses temporalitats per demostrar que en ocasions és el passat el que no vol parlar, ni es vol reconèixer a si mateix. Estem, per tant, davant d’un text que ens parla de memòria històrica, però que en lloc d’abocar-se a fer teatre polític s’endinsa en el gènere de la ciència ficció. Una proposta que recorda molt el teatre […]

Des del 2013 la productora Sixto Paz ha creat una sèrie d’espectacles amb segell propi, aconseguint grans encerts (Pulmons, Història, Tender Napalm) i patint també algunes petites ensopegades (Dibbuk, Pretty). Amb Bull potser s’han quedat a mig camí, ja que l’obra segueix la màxima dels diàlegs punyents i les situacions compromeses però potser abusa del símil taurí, fent que una bona idea es transformi en un context massa obvi. També és cert que en alguns moments la història no acaba d’enlairar-se per culpa d’una certa reiteració i una composició de personatges massa esquemàtica. Els actors fan i desfan per aconseguir fer coherents els seus arquetips, fins al punt de trobar moments brillants. Iván Rodríguez construeix de forma exemplar una víctima […]