El 1993 vaig tenir la gran sort de veure Tropicana en el seu hàbitat, en el cabaret a l’aire lliure que tenen instal·lat a L’Havana des de finals dels anys trenta. També els vaig retrobar a la gira que van fer per Catalunya ja fa anys, i ara els he recuperat amb la sensació de que res ha canviat. El seu espectacle segueix fidel a un estil inconfusible, i fins i tot alguns números clàssics -el dels canelobres o el de la parella d’esclaus- es repeteixen constantment, desafiant el temps i les modes. I és que el seu estil de cabaret és únic al món; defuig la opció dels números o les atraccions, obvia l’humor i qualsevol fil argumental i es lliura en cos i ànima als ritmes caribenys. Música i dansa són els dos grans pilars de l’espectacle, amanits amb un vestuari colorit i fastuós que ens remet a la tradició dels anys quaranta i cinquanta. Tropicana és sinònim de bon rotllo, d’alegria i de música cubana. De fet, els espectadors cubans que hi havia el dia que vaig assistir-hi van demostrar en tot moment que l’espectacle és una excusa. Una agradable excusa per recordar les cançons del seu país, les seves arrels i, sobretot, l’alegria d’aquell poble. El moment final, quan alguns van ser convidats a pujar a l’escenari, va quedar clar que tot plegat era molts més que un cabaret a l’ús.
Enllaç copiat!