Recomanacions

“La flauta màgica” deu ser l’òpera que més adaptacions “teatrals” deu haver tingut de la història. A casa nostra es recorda la mítica adaptació del Lliure, la fantasia musical d’”El somni de Mozart”, la versió minimalista que ens va dur Peter Brook i, per descomptat, la visió de Comediants, que tot i ser representada com a òpera destil·lava teatre pels quatre costats. Ara Dei Furbi ens porta la seva aproximació, que esdevé juganera, enginyosa i divertida. Amb poquíssims elements, sense cap instrument musical, una imaginació propera al teatre familiar i una gran càrrega d’ironia, els sis actors-cantants defensen el joc amb molta competència. Una joguina realment llaminera que agradarà a un públic molt ampli.

Toc Toc es representa al Teatre Borràs fins el 30 de Setembre. L’obra, dirigida per Esteve Ferrer, tracta amb molta cura i humor el cas de sis pacients amb problemes de trastorn obsessiu compulsiu. Són malalties molt peculiars i iròniques però, també, d’alguna manera o altre són casos que tots nosaltres coneixem i fàcilment ens hi podem identificar. Si voleu passar una estona divertida i d’humor fresc us recomano 100% visitar el Teatre Borràs. Toc Toc és una obra perfecte tant en la seva idea com en la seva interpretació ja que els actors son uns cracks, molt dinàmics i excèntrics, que et fan passar dues hores de riure constant.

Un home sol, un pobre desgraciat que viu a un banc. No té casa o no la vol tenir. Des de la vida i la mort, Pere Arquillué torna a brodar el Primer Amor de Samuel Beckett amb una naturalitat i fermesa que espanta. L’home vagabund coneix l’amor amb una prostituta que li ofereix casa, però quan l’amor s’acaba, se’n torna al banc. D’alguna manera, ella, la Lulú, encara hi és. I així ens ho explica des d’aquest banc que ben bé podria ser una sala d’autòpsia on actor i personatge es despullen, literalment, per explicar-nos què passa quan l’amor acaba malament. Si és que es pot acabar mai.

La dramaturga menorquina Aina Tur porta a la Sala Beckett una història d’històries, un mosaic de mosaics. Concretament 21 històries d’amor de la mà de només dos actors: Xesco Pintó i Anna Berenguer. Ell, un escriptor errant, retorna a la seva Menorca natal. Un espai idòni per viure, o reviure totes les històries d’amor on estimava, estima i estimarà. I és que present, passat i futur juguen aleatòriament una partida d’històries d’amor, totes diferents. Daniela de Vecchi, mitjançant l’estructura poètica dels sistemes minimalistes repetitius, dirigeix un espectacle on els actors són víctimes de l’atzar i l’efecte “random”, i gràcies a això, cada dia veurem un espectacle irrepetible, ja que l’ordre de les escenes i la càrrega dramàtica d’aquestes depèn d’això mateix, de l’atzar.

David Guapo torna el Juliol al Club Capitol de Barcelona amb nous monòlegs en viu. Després de passar per “El Club de la Comedia”, “El Hormiguero” o “Sé lo que hicisteis” i defensar ben alt el seu crit “¡A frungir que son dos días!”, David s’ha convertit en un autèntic showman. Si encara no l’heu vist en directe i voleu passar una estona agradable rient, aneu a veure’l perquè és un monstre de l’humor. Sempre l’acompanya la seva guitarra i introdueix cançons inventades en els seus monòlegs, ficant-se el públic a la butxaca a cada actuació amb els seus divertits i sorprenents diàlegs.  

S’han guanyat a pols el qualificatiu “d’enfants terribles” de l’escena teatral catalana. Trenquen la quarta paret i no tenen por d’interpel·lar el públic i fer-nos qüestionar tot el que passa dalt l’escenari. Ells dos són els encarregats de tancar la saga dels projectes T6 del Teatre Nacional amb Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. Nao Albet i Marcel Borràs interpreten dos dramaturgs que han rebut l’encàrrec de fer una obra sobre un atracament; L’ATRACAMENT. Però la cosa no funciona i criden a l’artista Maria Kapravof perquè els ajudi. A partir d’aquí, no hi ha norma que valgui i la frontera entre realitat i ficció s’esvaeix a ritme de trets de pistola. Un petit trencaclosques amb reminiscències cinematogràfiques constants de la mà de dos dramaturgs que no tenen por de […]

Trobar parella pot ser ben complicat (i divertit) a totes les èpoques. Però si hi afegeixes mòbils, facebooks, watsapps, i un talent per la comèdia com el del dramaturg i guionista Guillem Clua… et surt Smiley. Una història d’amor 2.0. que agradarà a romàntics i hipsters.

Ibsen va escriure “Un enemic del poble” fa més de cent anys. Ara, la companyia “Les antonietes” presenta una versió lliure, sota la direcció d’Oriol Tarrasón, a la Sala Muntaner. Una versió reduïda on s’hi concentra l’essència d’un clàssic de valor profètic escandalós. El Dr. Stockmann, és l’enemic del poble que lluita per la llibertat individual contra una massa adormida i manipulada pel poder. El seu germà, també Stockmann, és l’altra cara de la moneda. I no està sol. La raó pertany a la majoria? Quin valor té la raó quan no tens el poder?

Un bon treball interpretatiu de Roger Batalla i una posada en escena amb violí. Un violí que se’t clava al cervell i que fa que al públic se li encomani la bogeria del protagonista. L’obra només dura 55 minuts. Ho tenen calculat. Un minut més i el públic acaba confessant el crim. Per contra, alliberen  la tensió acumulada aplaudint amb ganes i de tot cor. Els que tenim una edat hem recordat, en blanc i negre, la versió que van fer a les enyorades Historias para no dormir de TVE i que van titular El último reloj. (Manuel Galiana i Narciso Ibáñez Menta). A la Sala Atrium la poden veure en color.

Justament premiada arreu, Sofatara ens explica la història d’una parella amb problemes i un tercer personatge sense rostre (alter ego, consciència, esperit de la contradicció…) que va posant el dit a la nafra sempre que pot i pot quasi sempre. Viure en una mentida permanent és incòmode. Arribar a creure-se-la és patètic, covard i… humà. A un ritme, de vegades angoixant, ens conten una història senzilla en la forma i el text, però molt treballada en la posada en escena. Hi ha dues maneres de lluitar contra la tercera veu: fer-li cas o ignorar-la. Aquí la cosa no queda tan clara. O sí. Però amb matisos. Quan sortiu de la Beckett en parlem.

L’ànima de la Sala Atrium, Raimon Molins, és el traductor i director de l’obra Litoral, del dramaturg libanès Wajdi Mouawad. Una obra que enceta la tetralogia del celebrat Incendis, i que també s’ha estrenat al Teatre Romea. Litoral  assenta les bases de l’obra completa La sang de les promeses, centrant-se en un personatge: Wilfrid. Un noi de vint anys que al rebre la notícia de la mort del seu pare, encetarà un camí des d’Occident fins a Orient per enterrar-hi dignament el cadàver. El component autobiogràfic de l’obra es fa palès a l’evolució del personatge de Wilfrid, un noi que caminarà sense aturar-se. Però no farà el camí sol; l’ànima del seu pare hi serà sempre present, es trobarà amb […]

L’actual director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual dirigeix un dels èxits de la temporada, Els feréstecs. Pasqual ha traduït la comèdia optimista que Goldoni va escriure el 1760, i la trasllada a la Catalunya de finals de la Primera República. La melodia de l’himne de Riego ens endinsarà a un univers hilarant, on quatre feréstecs reacis als canvis i a l’evolució toparan amb els anhels de llibertat de les seves dones. Tot això, en plena celebració de carnestoltes i amb un casori pel mig. I és que Els feréstecs és això: una festa per als sentits.  

En un món futurista qui no canta o està prop d’algú que canti li explota el cap, i turu-rut. Aquest és el punt de partida d’aquest espectacle, un musical de cançó lleugera descarat, irreverent, tot sovint hilarant, amb un únic (des) propòsit: que els espectadors s’ho passin tan bé com els intèrprets. Una producció amb mitjans modestos que donem fe que ho aconsegueixen amb escreix. Si sortiu del teatre sense riure, o sou una pedra o us ha explotar el cap.

En l’època convulsa en què Llibertat va ser escrita, no deixar-se arrossegar per les emocions era una fita difícil. Rusiñol se’n surt usant un llenguatge ric (no sé si en barbarismes o en anacronismes) i divertit, que ja porta implícita la crítica i potser l’autocrítica. Així aconsegueix que una obra escrita quan l’autor encara creia que l’art podia canviar el món, no resulti pamfletària. Josep Maria Mestres fa que els actors i les actrius, defensin els personatges amb tanta naturalitat, que la seva mediocritat i mesquinesa quotidiana ens fa mal al cor. Ha canviat alguna cosa en un segle? Vagin al TNC a esbrinar-ho. Val la pena.

Aquesta obra, com la vida, està farcida de malentesos, desconfiances i suspicàcies… Diàlegs ben travats ens mostren la inseguretat que senten els personatges i les seves pors… la por de l’acusat, la del company, la de la responsable, la del pare. Alienats per aquestes emocions, tots utilitzen l’atac com la millor defensa. Tot plegat transcorre en la claustrofòbia d’un vestuari de piscina que només li falta l’olor a clor. Una peça que ens posa davant del mirall a nivell individual i col·lectiu. A mesura que se succeeixen les escenes, l’espectador empatitza amb tots els personatges i queda amarat per l’ambivalència perquè el comportament dels quatre personatges és tan punible com justificable, perquè sabem que tots ells tenen por i desitgen […]