Recomanacions

Petits exercicis per a un bon morir, que amb algunes innovacions importants recorda a la Trastienda (muntatge de fa uns anys del TDLS), és un viatge màgic dins el ventre de la balena sensorial del Teatre dels Sentits, amb sèu al Polvorí. Un viatge col·lectiu, a diferència d’Oracles, en què el públic s’endinsava en la foscor un per un… És obvi que hi ha molta gent acostumada a l’hàbit de seure a la butaca i esperar veure una obra; però en aquest cas –i en tots els muntatges del TDLS- no hi ha butaqueta on repenjar-se. És un viatge, i com a qualsevol viatge digne de ser aventura i no travessia turística, cal caminar i descobrir el camí per un […]

Aquets dies en la Sala Xavier Fàbregas del Teatreneu , tenim la sort de poder veure un del contes més universals dels germans Grimm, interpretats amb solvència i humor per la jove companyia vinguda de Madrid, he de dir però que està formada majoritàriament per actors catalans (Mar Alonso, Raúl Frutos, Rubén Ferrer i Jordi Araz) i amb música de Jaume Carreras. Un espectacle divertit i entretingut que ens ha fet gaudir d’una bona estona de música i cançons, on la interacció amb el públic és constant, mantenint d’aquesta manera la atenció dels més menuts i acompanyants. Una de les coses que més m’ha agradat a estat, que al acabar la representació han fet pujar a l’escenari als petits espectadors, […]

Prenent com a punt de partida un tema que tant a la literatura com al cinema s’ha tractat en moltes ocasions (els experiments psicològics amb humans), IQ 100 fa una reflexió molt interessant sobre la intel·ligència, les seves formes i limitacions. Excel·lentment dirigida per Ferran Audí, l’obra planteja la història d’en Litus, un noi retardat que als 35 anys és escollit per un equip de científics per sotmetre’s a una operació que el convertirà en un geni. Per explicar-nos aquest viatge mental i emocional, l’espectacle es divideix en tot un seguit de monòlegs on es demostra el talent fora de sèrie de l’actor Raimon Molins. Només acompanyat per la inquietant figura del ballarí Miquel Barcelona que, sense dir ni una […]

Com pot ser que gairebé no hagi rigut en la que proclamen com “la comèdia més divertida del planeta”? I no és que sigui un eslògan publicitari fet a casa nostra, ja que si passseges pels carrers de Londres et trobaràs la mateixa frase en el cartell del seu muntatge original. Llavors, què m’ha pogut passar? Tinc algun problema? Potser, però el fet de trobar-me amb un muntatge més proper a la caspa madrilenya no ha ajudat gaire a que hagi sortit totalment decebut del teatre. Òbviament, cal ser conscients que ens trobem davant d’un vodevil i, per tant, per definció del gènere es tracta d’una comèdia lleugera basada ens situacions equívoques i frívoles, però això no vol dir que […]

Ho dic perquè Map#2, l’ordinador que interactua amb la protagonista d’aquesta obra m’ha recordat al Hal 9000 de 2001 una Odissea del Espai de Clarke. I Cristina, la noia tancada en un búnquer per investigar la possibilitat de sobreviure amb l’única ajuda del ordinador ha demostrat la necessitat dels humans de relacionar-nos… encara que sigui amb la màquina d’intel·ligència artificial. Molt bona l’actuació de Cristina Fernández com a intèrpret, coreògrafa i ballarina. La il·luminació, junt amb els efectes del video-mapping, genial i les músiques que acompanyaven a l’artista molt ben escollides. Nit de teatre molt interessant i “diferent”. Diferent a què? Doncs a les funcions que es veuen habitualment.

Crec que el principal problema de Refugi a Les Rocoses és que promet més del que ofereix. Te la venen com una comèdia esbojarrada però el seu humor és força convencional. Pretén donar girs inesperats però acaba confonent al personal amb unes escenes finals força difícils de pair. Vol parlar de temes transcendentals però tot queda relegat a quatre frases ben intencionades i fora de lloc. Veient-la sembla que han volgut captar l’esperit “gamberro” d’un Martin McDonagh, per posar un exemple, però la cosa no ha arribat a bon port… Val a dir, però, que hi ha situacions divertides i que amb l’aparició del personatge masculí es creen moments interessants. També s’ha de reconèixer que els actors s’esforcen per fer […]

Ahir al final vaig poder assistir a la Seca per poder veure Harket (Protocolo) una proposta arriscada que s’en surt amb nota. De la companyia PanicMap, el seu primer projecte és aquesta obra. I segons sembla no volen deixar el camí que han començat amb aquest espectacle que interactua tant els nous llenguatges escènics , com la part més tecnológica Tal com indiquen HARKET [PROTOCOLO], és més que un espectacle interdisciplinari en el qual dansa, teatre, humor, música, disseny i vídeo-mapping interactuen en la posada en escena. Amb l’angoixa davant la solitud i amb una coreografia perfecta i visual, ens dibuixa la història de Cristina i la seva convivència amb Map#2 (el sistema de intel·ligència artificial). Tenim un joc constant […]

I com que és previsible no acaba d’enganxar, tot i ser una mena de thriller polític. En un plis plas ens ensumem qui és l’amant de la candidata a líder del partit en unes primàries disputades en un plató de televisió d’un programa del cor… i no ens ho acabem d’empassar. Com que l’obra és fluixa i l’autor ha comés l’error de ser l’escriptor, director i actor, ha faltat la perspectiva d’una visió crítica exterior. Tot i la incorporació de tècniques videogràfiques que la podien dotar d’una certa modernitat, la cosa no ha rutllat i els actors, amb gent de categoria com la Roser Batalla, no hi han pogut fer res.

Llargament representat i aplaudit, qui no hagi sentit parlar d’aquest musical és que s’acaba de despertar d’un llarg somni o arriba d’un altre planeta. Elisenda Roca, sabedora de l’encant de l’obra, aposta per una posada en escena senzilla, una acompanyament musical mínim i un repartiment de primer nivell. Una producció molt encertada. Les situacions plantejades fan que la identificació sigui ineludible i permet el curiós fenomen de veure com a mesura que avança l’obra van rient els espectadors per grups d’edat, primer els més joves i finalment els de més edat. Fantàstic! I és que és un espectacle per riure, per passar-s’ho bé i gaudir de les enganxoses melodies que ens faran companyia de tornada a casa. A més, algunes […]

Quan veus una obra d’Ibsen, d’Strindberg, de Chejov o de qualsevol altre dels grans mestres europeus del XIX, t’adones de la gran qualitat literària dels seus textos, però també de la construcció mil·limètrica i perfeccionista de les seves trames i arguments. Res hi sobra ni res hi falta. Tot avança cap a un objectiu clar, aconseguint crear un camí on l’interès no decreix… ni ara que han passat 100 o 130 anys. És cert que l’adaptació de Juan Mayorga i Miguel del Arco ha emfatitzat aspectes que acosten el discurs a l’actualitat (tampoc calia massa; els clàssics són clàssics perquè sempre són terriblement actuals) i potser ha podat alguns personatges o situacions… però l’essència i les paraules són les que […]

Estan fent una obra que t’agradaria veure (perquè et crida l’atenció el títol, els actors, el director, o perquè algú t’ha dit que ho facis). Compres una entrada i, molt sovint, l’imprimeixes. Esperes a que arribi el dia. Arriba. Vas caminant, o en bus, o en moto, al teatre. A l’entrada, et trobes amb una persona que et diu hola, t’agafa l’entrada i l’estripa/en fa un forat/la mira. Faci el que faci, voldrà dir que et deixa passar. Entres. I et trobes una altra persona; aquesta s’encarregarà de donar-te les indicacions necessàries perquè arribis a la butaca en el menor temps possible. Fes-li cas. T’acomodaràs, com puguis, estudiant la manera més pràctica d’organitzar les robes, abrics, bufandes, bolsos o carteres. […]

Eurípides, Shakespeare, Txékhov, Koltés… materials complexes de treballar. Teixits delicats que cal cosir amb atenció i no són adients per elaborar qualsevol mena de peça. Autors que han aconseguit fer un ús magistral, a la vegada que subtil, del llenguatge. Dramaturgs que han aconseguit descriure amb excel·lència les unitats atòmiques de l’existència humana: les emocions, les angoixes o aquells impulsos més profunds i contradictoris que fan de la vida una lluita contra nosaltres mateixos, el nostre pitjor enemic. És per això que cal anar amb cura a l’hora de ressuscitar qualsevol dels seus textos. Cal un treball exhaustiu i meditat si volem reviure els seus personatges i insuflar l’espectador amb les seves realitats, doncs neixen del més profund de l’experiència […]

Sí, llàstima que aquesta Yerma no hagi tingut més empenta, perquè l’obra s’ho val, però alguna cosa ha fet que no acabés de petar rodó. Quan Narros la va muntar ja estava gran o s’ha notat que el gran director ja no hi és? El fet és que sense poder dir que tal o qual actuació ha grinyolat, li ha faltat trempera, i no de la matinera, sinó de la verdadera, ja m’enteneu. A l’escenografia li ha passat una mica el mateix, ha funcionat quan l’acció passava en els espais oberts, però ha resultat massa gran per les parts a l’interior. En fi… Llegir més.

Ubú Rei és un trampolí. El punt de partida del risc, el talent i el joc. Cada escena està pensada per sorprendre l’espectador, per dibuixar un somriure els llavis utilitzant una gran varietat de recursos escènics que es succeeixen a un ritme frenètic i que van des dels canvis de rols fins als moments musicals. Però, tot i que Ubú Rei es deixa fer sense oposar-hi massa resistència, tantes ganes de sorprendre acaben saturant una mica i fereixen el resultat final. També cal remarcar que es fan moltes referències a l’actualitat citant per exemple al ministre d’educació, la infanta, la crisi… Però fa la sensació que van a cercar més el gag que no pas a fer una crítica social. […]

Sortir de la sala amb la sensació interna que el miracle encara és possible. Que encara n’hi ha, d’actors. I que tècnica, ofici i sang són al servei d’aquesta caixa provocadora i onírica que és l’escena. Felipe Cabezas es riu del personatge, de l’ofici i del públic a través de la vida i glòria d’un saltimbanqui famós: Tristano Martinelli. Creador de l’emblemàtic personatge d’Arlecchino al París del Cinquecento, la trajectòria de Martinelli és un exemple paradigmàtic de les llums i ombres que solquen la vida dels actors, tant a l’Europa tardorenaixentista com al món contemporani (les ganivetades de Felipe Cabezas a l’escena actual són delicioses; i molt agraïdes, atès l’autobombo oficialista). Les coses semblen no haver canviat gaire; potser són […]