Recomanacions

La influència de la comèdia romàntica nord-americana en el nostre teatre és un fenomen que ja ve de lluny. Obres com Smiley de Guillem Clua o, en el circuit més independent, Esperanto-te de Gabriel Córdoba ja explotaven amb força destresa els trets més característics d’aquest subgènere cinematogràfic, en aquests casos, traslladant-lo al món gai. Amb Losers, la dramaturga i directora Marta Buchaca planteja una jugada similar, partint de l’estructura “noi coneix a noia” i aportant com a únic al·licient, més enllà de la diversió, una pinzellada del que passa més enllà del primer petó, quan ja no és tot de color de rosa. L’obra resulta molt divertida gràcies als seus magnífics diàlegs i la interpretació de la superba Alba Florejachs […]

Basada en la novel·la de l’escriptor Prosper Mérimée, Carmen de Georges Bizet és, probablement, l’òpera francesa més coneguda de tots els temps. La companyia Gataro parteix d’aquest material que data del 1875 per oferir-nos una versió modernitzada on l’acció es trasllada a una estètica i escenaris actuals. D’aquesta manera, la Carmen! que proposen Victor Alvaro (director escènic) i Xavier Torras (director musical) es mou entre discoteques i polígons industrials, canta en català i vesteix com una autèntica “xoni”. Aquesta provocadora translació, una mica amb l’esperit amb que West Side Story adaptava Romeu i Julieta, resulta a priori força estimulant. La traducció de les lletres de les cançons està molt ben feta i és, de llarg, la part més elaborada d’aquesta […]

Moltes de les obres teatrals, novel·les o narracions del segle XIX han envellit malament, o ens han arribat envoltades d’un tuf de naftalina i perfum antic. Potser pel mal ús que d’elles se’n va fer en el segle XX, potser per l’immobilisme al que les van sotmetre les versions operístiques… Però si les despullem d’artificis o anacronismes, la paraula nua es defensa per si sola i encara fa arribar històries, personatges i relacions humanes prou interessants. El que han fet a La Seca amb La Dama de les Camèlies, una peça que semblava més de museu que de teatre, és realment digne d’admirar. Desafiant modes, i sense cap mena de complexe, Hermann Bonnin (direcció) i Sabine Dufrenoy (dramatúrgia) han fet […]

David Ordinas i Pablo Puyol, dos artistes consagrats en el musical amb llargues carreres tant en Teatre, Televisió o Cine, arriben al Raval amb un format molt més petit del que estem acostumats a veure quan ells són a escena. Dos actors i una guitarra capaços de riures d’ells mateixos sense límit. Un espectacle en el que no saps fins a quin punt estan parlant d’ells o és pura ficció, són ells, ells en situacions boges i segurament en més d’una situació real que es confón entre tant surrealisme passat de voltes. Un espectacle fresc i molt viu, es riuen de la seva situació actual, de si realment estan “Venidos a menos” de les seves carreres però sel’s veu vius […]

Els simpàtics aliens del planeta Voca arriben a la Terra per regalar-nos amb la seva música i els seus sons i recarregar la bateria de la seva nau espacial per poder tornar al seu planeta, situat en algun punt llunyà per darrera del Sol (!). Recorden aquells discos recopilació anomenats Boom 2, 3, 4… 5 (El disco de los éxitos) que recollien algunes de les cançons més punxades a les radiofòrmules i incloïen també un medley on s’empastaven tots els temes amb un beatbox que aconseguia fer-ho sonar tot igual? Doncs bé: això és l’espectacle dels Voca People. Unes veus prodigioses, les d’aquests aliens, que interpreten un interminable popurri a capella de melodies que repassen des de bandes sonores del […]

És difícil no encertar-la amb Goldoni, ja que la fusteria teatral que hi ha al darrera de totes les seves obres fa que s’aguantin sempre de peu. Si a sobre es fa amb el gust i la mà esquerra que el Lliure ha sabut imprimir a molts clàssics, el resultat és una joia de gran valor que segurament deixarà empremta a la història del teatre barceloní i, sobretot, a la carrera de Lluís Pasqual. El joc és senzill: personatges fortament emparentats amb la comèdia de l’art, però amb tota la riquesa de matisos que imposaria Goldoni; un argument filat a base de malentesos; un casori emparaulat i uns acudits que provenen de la gestualitat i els modismes orals. Tot plegat […]

El pes del plom és d’aquesta espècie en perill d’extinció que es diu art compromès. Ni només informació, ni pur entreteniment: alguna cosa enmig, una lluita constant i un equilibri difícil, però possible. La problemàtica de la indústria de les armes és coneguda, però forma part dels temes de violència nord-sud (d’aquests tipus de violència no física dels que no parlem) contra els quals estem vacunats: sempre hi són i, per tant, no són notícia. És complicat tractar-los sense caure en tòpics i victimismes, però La Virgueria ens demostra que complicat no significa impossible: cal una trama ben rodona, un text esculpit amb cura i uns moviments igual de treballats, i uns actors conscienciats i valents. Les seves interpretacions són […]

Magnetismes és un espectacle que va de menys a més. Comença amb un diàleg aparentment intranscendent i un xic inversemblant, o almenys això és el que un pot pensar als deu minuts d’obra. A la segona escena, en canvi, l’espectador descobreix el to, augmenta el seu interès i es rendeix a la magnífica conversa telefònica, segurament el millor de tota la peça. A partir d’aquí segueix una tercera història, i finalment una sèrie de petites escenes que ens ho lliguen tot. I és precisament en aquest lligam on l’autora, Elisenda Guiu, ens demostra la seva habilitat i ens fa entendre el perquè d’aquestes trobades fortuïtes. Tot i comptar amb pocs recursos i amb una escenografia certament desangelada, Magnetismes atrapa per […]

El realisme va ser un corrent artístic de mitjans del segle XIX que va suposar tota una ruptura formal i estètica amb la grandiloqüència del romanticisme. En literatura, La dama de les camèlies (1848) es considera una de les primeres novel·les que van formar part d’aquesta transició. Inspirada en un fet real, l’obra d’Alexandre Dumas (fill) no era una història fàcil de traslladar a escena, com passa amb gairebé qualsevol text narratiu. Malgrat això, l’adaptació de Sabine Dufrenoy ha aconseguit respectar l’esperit del material original sense que la posada en escena (amb direcció de Hermann Bonnín) es vegi afectada de manca de teatralitat. El gran drama de Marguerite Gautier (interpretada per Nausicaa Bonnín), jove cortesana de París paradigma de les […]

Si algú està pensant a anar a veure El coloquio de los perros amb l’esperança de gaudir d’un text de Cervantes, que no perdi el temps. Aquest col·loqui no és tal cosa i en ell només trobem a Joglars dirigint-se al públic de fa més de trenta anys. Al de la Transició. Aquell públic fàcilment escandalitzable que es posava nerviós si es parlava de sexe o drogues dalt d’un escenari. Res més de remarcable té aquest muntatge. Només uns enfants terribles que de tant cercar l’escàndol han oblidat el missatge. Més informació (en castellà)

No és habitual trobar a la cartellera un musical de creació cent per cent original, que no estigui basat en textos anteriors o no sigui, directament, una traducció. Aldarulls és una d’aquestes rara avis, i una de molt ben feta, per cert. A Aldarulls trobem la combinació perfecta entre una obra fosca de misteri amb tocs de terror i una comèdia negra amb moments d’allò més divertits. Amb cinc músics dalt de l’escenari (tot un luxe en els temps que corren) i un repartiment jove i entregat, la trama gira entorn un lladre d’ulls que està deixant cec mig poble. Qui serà el culpable? Espero que Aldarulls trobi sala estable perquè el públic de Barcelona pugui gaudir del seu talent […]

Fa poc comentàvem en una altra recomanació que la comèdia de l’art com a gènere teatral es troba cada vegada més en desús. És per això que qualsevol proposta que recuperi l’esperit popular i carnavalesc d’aquest gènere nascut a la Itàlia del Cinquecento ha de valorar-se positivament. La mascarada fantàstica és un divertit espectacle que combina humor visual, situacions absurdes i jocs de paraules dirigits als més petits amb acudits polítics i referències a l’actualitat que faran riure (i molt) als joves i adults. Els quatre actors de la Companyia de la rosa fan un treball esplèndid de composició de personatges còmics (vells garrepes, bruixes, princeses, criats, joves enamorats…) emmarcats en la Venècia medieval, tot i que només com a […]

Ens posicionem davant l’obra? Davant les nostres creences? La defensa de 3 religions en un espai totalment diferent. A la recerca de veure la religió veritable, tenim a una gentil que els diferents savis volen convèncer. No entrarem amb el que pensem de les religions que participen en aquesta obra. L’obra parteix amb la Trinitat en tot moment. Les 3 religions, amb els seus 3 savis, en un espectacle en 3 idiomes diferents (català, castellà i porturguès). L’obra ens defineix en un primer moment els diferents personatges, i la seva quotidianitat i l’alteració en la seva vida quan entra la gentil. Un text per reflexionar. Una obra que no para de realitzar-nos preguntes, i no ens acaba de dir quina […]

Marabunta és bogeria. És un espectacle de Guillem Albà & The All in Orchestra que barreja clown, música en directe, teatre, disbauxa, pizza, llums, humor absurd, descontrol amb classe, colors, joc, perruques, somriures, sirenes de mar i bombolles. Sí sí, com ho llegiu, i tot ben juntet. A l’escenari (i no només a l’escenari) passaran coses, moltes coses, i totes seran conduïdes per un showman amb molta molta patilla i amb uns musicazos que no tenen ni la menor intenció de ser menys. Que què volen? Doncs “simplement” intentar que oblidis, per una estoneta, totes aquelles coses que ronden el teu cap. Sí, és possible. No et preocupis, fes-los cas, gaudeix i recupera-les més tard, a l’altra banda de la […]

El pes del plom marca una nova fita en la feina d’Aleix Fauró i Isis Martín al capdavant de La Virgueria amb, sens dubte, la millor dramatúrgia, fins el moment, d’aquesta parella que ens proposa una obra sobre el tràfic d’armes i les conxorxes internacionals que el permeten. L’obra té un excel·lent primer acte on es presenten tot un seguit de fets i dades que ens obren els ulls al joc demagògic que es porten països i governants, polítics i empresaris que signen discursos i tractats proteccionistes per enriquir-se, després, a través de les escletxes de les lleis que ells mateixos dicten (una denúncia que es podria estendre sense cap remordiment a empreses conegudes per tots que exploten nens a […]