És difícil no encertar-la amb Goldoni, ja que la fusteria teatral que hi ha al darrera de totes les seves obres fa que s’aguantin sempre de peu. Si a sobre es fa amb el gust i la mà esquerra que el Lliure ha sabut imprimir a molts clàssics, el resultat és una joia de gran valor que segurament deixarà empremta a la història del teatre barceloní i, sobretot, a la carrera de Lluís Pasqual.
El joc és senzill: personatges fortament emparentats amb la comèdia de l’art, però amb tota la riquesa de matisos que imposaria Goldoni; un argument filat a base de malentesos; un casori emparaulat i uns acudits que provenen de la gestualitat i els modismes orals. Tot plegat amanit amb un bon raig de folklorisme català i un polsim de mala llet.
Pasqual sap jugar molt bé a aquest joc. Però és que, a més a més, hi suma un magnífic joc de miralls amb un altre dels grans clàssics del Lliure, Un dels últims vespres de Carnaval, que ell mateix va dirigir fa una colla d’anys al barri de Gràcia. El fet que molts espectadors reconeguin la picada d’ullet –els arcs dels decorat en són una prova més que evident- contribueix a que les representacions acabin amb el públic d’empeus, cosa que a casa nostra costa força de veure.
De totes maneres, no seria just acabar aquesta crítica sense reconèixer el gran treball interpretatiu. Els actors i les actrius són, segurament, els que fan aixecar els espectadors de les butaques, ja que durant 90 minuts no corren, sinó que dansen, per un escenari gairebé inexistent. Amb una interpretació propera a la farsa, fan que el públic embogeixi des del primer minut. Jordi Bosch, Laura Conejero, Rosa Renom i la joveníssima Laura Aubert s’emporten els millors elogis, però no seria just deixar d’esmentar a Andreu Benito, Xicu Masó, Carles Martínez, Boris Ruiz, Rosa Vila i Pol López. Un repartiment majúscul per a una representació que fa pujar l’ànim i que ens recorda que a vegades cal anar a les arrels del teatre per descobrir-ne les millors virtuts.