Magnetismes és un espectacle que va de menys a més. Comença amb un diàleg aparentment intranscendent i un xic inversemblant, o almenys això és el que un pot pensar als deu minuts d’obra. A la segona escena, en canvi, l’espectador descobreix el to, augmenta el seu interès i es rendeix a la magnífica conversa telefònica, segurament el millor de tota la peça. A partir d’aquí segueix una tercera història, i finalment una sèrie de petites escenes que ens ho lliguen tot. I és precisament en aquest lligam on l’autora, Elisenda Guiu, ens demostra la seva habilitat i ens fa entendre el perquè d’aquestes trobades fortuïtes.
Tot i comptar amb pocs recursos i amb una escenografia certament desangelada, Magnetismes atrapa per la seva correcció escènica, tant en termes de direcció com d’interpretació, i sobretot pels seus diàlegs punyents i ben travats. Aplaudeixo la valentia d’una sala com la Gaudí, que juntament amb el Versus han apostat aquesta temporada per autors inèdits del que alguns ja anomenen la “nova autoria catalana”. Un pas més per anar donant cabuda a textos frescos, nous, i sovint per sobre de la mitjana.