Recomanacions

Resulta que la companyia belga La Societé de la Mouffette ha vingut a Barcelona, dintre de la V Cicle de companyies en Xarxa, al Teatre Tantarantana. I ha passat una mica amagat entre els espectadors. I s’ha de dir que ha estat un espectacle genial. Una proposta arriscada per part d’aquesta companyia formada per joves. Et sorprèn des de l’inici de l’espectacle, amb personatges foscos i ambigus. Tot i així, creen una atmosfera poètica i un fil narratiu amb diferents salts, tant d’escenari com de temps. Tot i que la manipulació de les titelles es realitzen amb una o dues persones (segons del moment) i a cara descoberta, tenim una gran connexió entre ells i no desentona en l’obra. Hi […]

En principi, ser guionista de televisió no hauria de ser un inconvenient a l’hora d’aventurar-se a escriure una obra de teatre, més enllà de certs possibles tics propis del mitjà audiovisual. No obstant això, sembla que alguna cosa no ha acabat de funcionar en el salt de Marta Sánchez i David S. Olivas, coneguts pels seus treballs a sèries com 7 vidas o Aida, del guió de sitcom a la dramatúrgia teatral, ja que el resultat no està a l’altura del que es podia esperar. L’espectacle se sosté sobre un esquelet molt ben estructurat que conté tots els elements necessaris per construir una bona comèdia. El problema és que tot plegat sembla massa forçat: les situacions, les reaccions dels personatges, […]

Espai en construcció ens presenta una historia d’entre tantes, que està basada en fets reals i que transcorre durant la Batalla del Ebre en plena Guerra Civil Española.Un relat que no ens deixarà indiferents.Un homenatge a totes aquelles dones, mares i filles que no van poder enterrar als seus homes .Un moment de la nostra història que no hem d’oblidar. Et vindré a tapar és el viatge interior que fa la Maria, que va des de la negació fins a l’acceptació de la mort del seu marit. La incertesa de no saber que ha sigut d’ell és una angoixa molt difícil de suportar ; i posar un punt i final, serà la decisió més difícil que ha de prendre per […]

Diu Elisenda Roca, directora de T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, al programa de mà que va aprendre a diferenciar “un musical d’un seguit de cançons disfressades d’aquest gènere” gràcies a Josep Maria Pou. La clau, segons Pou, roman en el fet que “si a un musical li treus les cançons, no entendràs l’obra, no tindrà sentit, no avançarà”. Aquesta reflexió, molt interessant i encertada, no seria la més idònia, però, per introduir aquest muntatge que, precisament, no explica cap història. La proposta, simpàtica i comercial, és, en realitat, un seguit d’esquetxos sobre la vida amorosa, des de la primera cita, passant pel matrimoni i els fills, fins a arribar a la tercera edat on l’amor, sembla, torna a néixer. […]

La Norma de l’Extinció és una adaptació contemporània de l’obra Platònov d’Anton Txèkhov, que fa la jova companyia Ignífuga al Círcol Maldà. La idea i direcció és d’en Pau Masaló, un dels mateixos integrants del repartiment de l’obra. L’espai escènic és el d’un saló d’una finca on s’està celebrant una festa; per la manera de vestir dels joves, la podem situar en el S XX. En mig de la sala hi ha una taula giratòria que donarà molt de joc durant la funció i en un costat un músic (Gerard Nelo, que només començar ens va tocar un troç de Summertime amb la guitarra) i un radiocasset servirà per introduir els efectes sonors en el transcurs de la funció. Són […]

L’humor és un misteri que molts pensadors com Aristòtil, Bergson o Freud han volgut desentranyar amb més o menys encert al llarg dels segles. Malauradament per ells, resulta molt complicat explicar els veritables mecanismes d’allò que ens fa riure i el perquè. En realitat, la comicitat més pura, per la seva immediatesa, no demanda reflexions molt intel·lectuals sinó que, més aviat, és una experiència que acostuma a explicar-se per ella mateixa. Una mica en la línia d’aquesta filosofia, Brujas és un espectacle honestament construït des de l’espontaneïtat, la naturalitat i una intuïció gairebé ingènua que, a la vegada, és sublim. El nou espectacle de Lolita Corina, companyia reconeguda gràcies a l’èxit del seu anterior treball Las gallegas, és una molt […]

Aprofitant que Dagoll Dagom compleix 40 anys i que Mar i Cel acaba de reestrenar-se, era una molt bona idea que tornés Flor de nit, l’altra gran producció musical de la companyia. I ha tornat de la mà de Víctor Álvaro i l’Almeria Teatre, en versió de petit format i amb tot el respecte i passió que mereix aquest gran homenatge al Paral·lel. Ara que han passat els anys i que les coses es poden veure en perspectiva, i no forçosament sota l’allargada ombra de Mar i Cel, podem assegurar que Flor de nit és un musical rodó, amb un argument molt complet i ben travat i amb una de les millors partitures de Guinovart. La prova més clara és […]

Perquè ens has tornat a fer posar la pell de gallina amb la teva direcció de l’orquestra de les Glòries Catalanes. És igual que no us agradi —o us penseu que no us agrada— la sarsuela, aquest gènere lleuger que tan de moda va estar entre l’últim terç del XIX i la primera meitat del XX. Aneu al TNC —encara teniu temps fins el dia 5— i els ulls us faran pampellugues perquè el que hi veureu i escoltareu és més que una sessió de sarsuela en concert. A part del rigor de l’execució, hi trobareu una part important de conya, de conya fina, i com tothom sap, la conya ben feta no te fronteres… (ara no sé si anava […]

L’actor Lluís Soler debuta com a director de teatre amb Pensaments Secrets, una adaptació de l’obra Secret Thoughts de David Lodge, un debat entre el pensament científic i l’humanístic. En Ralph (Àlex Casanoves) i la Helen (Mercè Pons) es coneixen en una universitat. Ell és un científic especialitzat en ciència cognitiva i veu les coses des del pensament científic i la raó , ella és una novel•lista d’èxit i el seu punt de vista està basat en el pensament humanístic i les emocions. Des d’un principi la seva relació és converteix en un constant debat intel·lectual, en una lluita de conceptes plenes de reflexions sobre les relaciones humanes i la fidelitat. Tots dos comparteixen amb nosaltres els seus pensaments secrets; […]

En general, el teatre alemany acostuma a ser un material feixuc i cerebral que no fàcilment es pot portar a escena amb el dinamisme i força necessàries per fer-lo atractiu al públic. Aquesta nova versió de Woyzeck, trencadora obra pòstuma de Georg Büchner, ja presentada originalment desembre passat al segon Parking d’hivern, aconsegueix fer digerible un text complicat, sense alleugerar-lo, i, a més, adaptant-lo per homenatjar al seu autor del qual s’acaba de celebrar el 200è aniversari del seu naixement. Per aquest motiu, la peça compren també altres dels seus escrits, cartes i, fins i tot, informes mèdics del seu pare on explica casos tan esfereïdors com el d’una noia que va intentar suïcidar-se empassant-se agulles de cap. Amb tot […]

La Norma de l’Extinció és un còctel d’il·lusió, treball ben fet, risc, exploració teatral i encert. Una beguda que passa suau però amb matisos suficients per a poder-los assaborir. L’obra original de Txékhov (Platónov) és sacsejada amb tal destresa que conserva tota l’aroma i l’ànima. El ritme és constant i es serveix amb petites dosis de genialitat. Els personatges viuen una nit boja plena d’alcohol, amor, trobades inesperades i decisions difícils. Són joves i s’ho passen bé (molt bé) però el futur ràpidament esdevé present i esquivar-lo es fa impossible. Tot i la durada, no embafa ni emborratxa. Feta per una companyia jove que de ben segur que aconseguirà, entre els seus espectadors, uns quants addictes.

Confusa i poc interessant, aquest El Lloc que ara passen a la FlyHard i que abans ja s’havia emparrat a l’Àtic 22. Penso que el tema dels okupes ha estat tractat amb lleugeresa i sense aprofundir en els perfils de cada personatge, i la trama paral·lela dels jueus massacrats acaba de crear confusió. Les trames paral·leles són més perilloses que una piranya dins un bidet i si no estan molt ben integrades, cagada pastorets. A mi m’ha acabat de molestar que els actors de tan en tant es posaven a cridar com a posseïts, però això és culpa del director i a la vegada autor Jorge Yamam-Serrano. Llegiu-ne més.

Vaig tenir la sort de veure Mar i cel en la seva primera temporada, ara fa 26 anys, i des de llavors no havia tornat a veure una representació sencera del musical. És cert que la primera vegada que veus aquest muntatge impacta més que en posteriors ocasions, i també és cert que trobar un repartiment com l’original (Carlos Gramaje, Àngels Gonyalons, Pep Cruz, Joan Crosas, Isabel Soriano, Òscar Mas, Carme Cuesta, Muntsa Rius, Roser Batalla…) és força difícil, per no dir quasi impossible. Però deixant de banda les nostàlgies, val a dir que estem davant del primer gran musical que es va fer a casa nostra, un musical que s’ha anat polint i millorant tècnicament en les diferents reestrenes […]

Dagoll Dagom celebra els seus 40 anys d’existència amb el seu musical estrella, el qual s’ha convertit en un dels preferits del públic català, tal i com ho demostren les tres vegades que ha estat en cartell des de la seva estrena al 1988 i la profunda estima que se li té. D’alguna manera, és cert que Barcelona no reuneix les condicions de ciutats com Londres o Nova York per tenir aquest musical en cartell ininterrumpudament des de finals dels vuitanta, però sens dubte ens trobem davant d’un espectacle de gran alçada capaç de fer vibrar i emocionar a l’espectador com ho fan les obres d’aquestes meques dels musicals. De fet, Mar i cel té molts elements propers als classics […]

Crec que ha estat un desencert muntar aquest Amphitrion a ritme de chirigota, aquest tipus d’agrupació musical-coral de caràcter carnavalesc que tanta tradició te a Andalusia. L’esperit burlesc li ha restat finezza i ha quedat força vulgar. Em guardaré de dir que José M. Roca l’ha dirigit malament; per qui li agradi aquest tipus d’espectacle potser ho ha fet la mar de bé. En salvo l’actor que ha portat el ritme musical a base de percussió, tot i que a vegades s’ajuntaven els cops de timbal i els crits dels actors i s’organitzava un batibull considerable. Tot i així, part del públic s’ho ha passat bé, a tenor de les riallades que deixava anar. Llegiu-ne més.