Joia italiana

Manca solo la domenica

Manca solo la domenica
12/03/2015

Sovint el teatre et regala nits irrepetibles. És per això que ens agrada tant. Un cop n’has viscut la primera, en vols més i més… Però cada vegada és més difícil aconseguir-ho. Hi ha massa factors que han de convergir en un espai i un temps alhora.

Doncs bé, l’obra capitanejada per Licia Maglietta ho assoleix. I ho saps des del primer instant, quan s’il·lumina l’escenari i la veus allà asseguda. Quina manera de seure i de moure’s i de parlar! Treballa tant al detall que amb poc ho diu tot. Durant els silencis pots veure perfectament el seu discurs intern només veient els petits moviments del cap, del tors, de les mans… Aconsegueix que al cap de 10 minuts d’obra ja estiguis respirant com ho fa Borina Serrafalco, la protagonista de l’entranyable i macabra història d’un petit poble de la Sicília dels 50.

L’acordionista es mereixeria una recomanació a banda. L’entesa entre ells dos és excel·lent. Els jocs entre sons i paraules, les músiques plenes d’ironia (com tota l’obra), els petits comentaris sobre l’escena… l’espai sonor et xucla i t’atrapa.

Podria elogiar molts altres detalls com per exemple l’escenografia, el vestuari, el ritme… però crec que ja ha quedat prou clar que no us la podeu perdre!

← Tornar a Manca solo la domenica

Enllaç copiat!