Recomanacions

L’actriu Clara Segura és la protagonista de “Conillet”, una obra amb molt de sentit de l’humor, que fa una reflexió sobre el paper de la dona d’avui en dia en la societat actual. És el retrat d’una mare esgotada, que ha de fer, dia rere dia, malabarismes, multiplicar-se i dividir-se, per poder combinar la seva vida personal amb la laboral i professional; poder arribar a tot arreu i fer bona cara. Una dona amb piles d’aquelles que duren i duren i duren, i que ha de passar “pel tubo”, molt ben metaforitzat en l’escenografia de Alejandro Andujar. Una dona que està morta de por; por de la soledat, por de no ser estimada, i sobretot, por de no ser entesa. […]

Fa quasi 20 anys que Manuel Dueso la va escriure i es va recuperar al Temporada Alta i ara a l’Off del Romea, fins el 20 de desembre. Estem d’enhorabona perquè és una peça de categoria que cal veure; interessant, ben escrita, ben dirigida i ben interpretada pel mateix Dueso i Plamenov en el paper de barman i sparring del clàssic client pesat que descobrirem que sí, és pesat, però de clàssic no en té res. La situació és més aviat ben atípica. Però… escolti. Platò ha mort? Aneu-hi, a veure si en traieu l’entrellat. http://bit.ly/1N2JTgr

Quan un repassa els dramaturgs irlandesos des de principis del segle XX fins a l’actualitat pot experimentar una barreja d’admiració i enveja, que a fi de comptes explica la gran categoria de les obres que ens han arribat sempre des d’aquell país. De Bernard Shaw a McPherson, passant per Wilde, O’Casey, Beckett, Friel o McDonagh. Una llista que posa els pèls de punta, i que demostra que alguna cosa hi deu  haver a la genètica perquè en un país relativament petit s’hagin format autors tan decisius per a l’escriptura escènica. En el cas de McPherson se li ha d’agrair el seu lirisme però també l’enorme comprensió que sent cap a les seves terribles criatures, sense jutjar-les ni trair-les mai. A […]

Només tinc una paraula per definir l’estat en què surts d’Hostiando a M: subidón (sincerament, no sé trobar-la en català). A escena hi ha una energia desbordant i tu te l’endús. Et posaries a cantar RIP o Eskorbuto al mig del carrer. Hi ha humor, mala llet, violència, trets, plats trencats, microones… Molta, molta ironia, crítica, autocrítica. I hòsties. Hòsties per tothom. Segurament estaria bé intentar explicar-vos tots els motius pels quals aquesta primera creació d’Agnés Mateus (en col·laboració amb Quim Tarrida) és punyent, intel·ligent i una alenada d’aire fresc, però crec, més que mai, que heu d’anar-hi sense saber-ne gran cosa, sense que ningú us digui què hi ha llegit. Ho heu de fer vosaltres. Ho gaudireu, ho viureu […]

Fa a un parell d’anys vaig veure per primer cop a la Sala Àtrium l’obra Himmelweg (Camino del cielo), un text de Juan Mayorga, considerat com un dels dramaturgs més destacats en l’actualitat. Aquell dia vaig tenir la gran sort de poder-lo felicitar (justament el tenia assegut al meu costat), acabava de rebre el Premi Nacional de Literatura Dramática. Aquesta temporada he tornat a repetir. L’obra està inspirada en el documental propagandístic nazi “Theresienstadt” que es va rodar l’estiu de 1944, un curtmetratge filmat en el camp de concentració de Theresienstadt, amb el que es volia convença a l’audiència que els presoners no patien cap mena de abús. Van embellir les instal·lacions abans de l’arribada de la Creu Roja, per […]

Possiblement alguna d’aquestes dues coses. A mi particularment m’ha avorrit, no m’ha fet arribar cap sentiment que em fes vibrar, emprenyar, compadir o emocionar, i mira que la Clara Segura s’ha entregat, com em sembla que ho fa sempre. En contra de la meva opinió, bona part del públic ha aplaudit i s’ha exaltat amb crist de joia. Doncs així està el pati: divisió d’opinions (em sembla que aquesta frase és típica dels toros) http://bit.ly/1MMHqjM

Vivim en un dels periodes històrics en què més s’ha extés i desenvolupat la comunicació, podent per exemple en qüestió de només un segon parlar o veure a algú que està a l’altra punta del món, però malgrat això, vivim més tancats que mai en nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, veure a algú mirar al mòbil enmig d’un sopar en un restaurant, durant la representació d’una obra de teatre o durant la projecció d’una pel·lícula al cinema, estant submergits en un món que malgrat amagar persones al darrera és del tot virtual i que els aïlla dels actes socials en què es troben participant. El més greu de tot és que la societat està començant a considerar com un fet normal i […]

A Catalunya ens importa molt la llengua. Les circumstàncies històriques ens han fet malalts de llengua. No conec cap altre poble amb aquest tret tan desenvolupat. La llengua forma part de nosaltres, i jugar amb ella és un dels nostres entreteniments (que li diguin a en Màrius Serra!). A Paraules d’amor Joan Ollé proposa un viatge pel català bastard, el que es parla a diari i manté viva la llengua des del barbarisme i l’error sintàctic, el calc i la mala pronúncia, però és un viatge divertit, no acusador, un viatge de celebració carregat d’ironia i acompanyats de tres actrius que fan una feina increïblement complicada de manera impecable. Cap malalt de llengua no s’ha de perdre Paraules d’amor. Un […]

  Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els espectadors anem arribant i omplint tota la sala de colors i de perfums.   Heus aquí la Laura Aubert,Toni Gomila, Jordi Figueres, Montse Vellvehí, Ramon Vila i l’Ernest Villegas.   Oh! Benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa en Broggi és casa vostra si és que hi ha… cases d’algú.   Hola! Mouawad, i Calderón, en Shakespeare i en Molier. Koltès, el Cyrano i en Manelíc, Toni Gomila, Antígona, Rosalina, Els còmics i comediants, en Hamlet amb en Yorick, Ibsen, Txekhov i Sòfocles.   Benvinguts passeu, passeu. Ara ja no hi falta ningú, o potser sí, ja me n’adono que tan […]

“Entre las máximas que tendrá a mano y hacia las que te inclinarás, figuran estas dos: una, que las cosas no alcanzan al alma, sino que se encuentran fuera, desprovistas de temblor, y las turbaciones surgen de la única opinión interior. Y la segunda, que todas esas cosas que estás viendo, pronto se transformarán y ya no existiran”. Marco Aurelio. Sociedat Doctor Alonso, pretenen fer-nos qüestionar, i reflexionar sobre las veladures a través de las quals es reprodueix i multiplica la visibilitat i la representació. Son veladures opaques, espesses, que neguen la possibilitat d’imaginar vida al darrera. La naturalesa i el seu tremolor és una visita pausada a la realitat, que a partir de les eines del teatre, el cos, el […]

Josep Maria Flotats torna als escenaris de Barcelona per dirigir i interpretar, l’obra Ser-ho o no de Jean-Claude Grumberg, un escriptor francès, fill i net de deportats assassinats en un dels camps de concentració, durant l’època del nazisme. Cal assenyalar que és la primera vegada que es representa una obra d’aquest autor a casa nostra. Penso que ha estat un gran encert per part de Flotats i una gran descoberta per a tots nosaltres. Grumberg a Ser-ho o no, aborda el tema del judaisme, un fet que li toca de ben a prop. Ho fa amb un estil propi. Grumberg està considerat l’autor tràgic més divertit de la seva generació; ell busca la part còmica de les coses sèries fent-nos […]

La indústria del cinema, i en concret la de Hollywood, ha donat per moltes històries sobre l’ambició i la manipulació, sent exposades a través de diferents formats, entre els quals predomina la seva presència en els audiovisuals. L’obra que ara se’ns presenta al Borràs va ser escrita per David Mamet fa gairebé tres dècades, però el món del cinema no seria un tema puntual en la seva trajectòria, sinó que l’ha revisitat en diverses ocasions posteriors, com per exemple en els guions de La cortina de humo o State and main. Així, tot i que la temàtica continua estant totalment vigent, potser és cert que l’espectador ja ha vist en diverses ocasions ficcions al voltant d’aquesta i el que podria tenir un efecte misteriós i novedós al […]

I amb això quasi ho dic tot, perquè Federico era un déu, Tonino Guerra el seu guionista i Xicu Masó ha estat el seu intèrpret, i a fe que ho ha interpretat bé. Guerra, poeta, escriptor i guionista era un home irrepetible que es va retirar al poblet on va néixer quan ja només hi quedaven 9 habitants, el seu germà entre ells. Allí va escriure Il Mele, un poema en prosa on recordava la seva infància fent parlar a aquests 9 supervivents. Però a més Masó fa un joc atrevit i també hi barreja pensaments de la seva infància. El resultat: extraordinari. Murri ell, coneixent els riscos d’autodirigir-se, s’ha fet ajudar per Miquel Górriz, i el resultat ha sigut […]

Miguel Mihura és un d’aquests autors amb personalitat els textos del qual resulten totalment inconfusibles. El seu humor absurd i la seva forma d’escriure continuen resultant brillants gairebé quaranta anys després de la seva mort. Milagro en casa de los López és un exemple d’això, una obra que conté moltes dels trets d’identitat de l’autor (humor absurd, personatges benestants, girs de trama inesperats) i que ha estat perfectament actualitzada per Manuel Gancedo perquè resulti, no només divertidíssima, sinó també vigent. Amb un ritme trepidant, unes bones interpretacions i un magnífic sentit de l’alta comèdia, Milagro en casa de los López és un muntatge més que recomanable per a qualsevol amant de l’humor absurd i imprescindible per als aficionats a Miguel Mihura. Més informació (en castellà) […]

Josep Julien fascina amb la seva interpretació d’un pinxo de poca monta a Irlanda del Nord. La seva història és d’aquelles que mai no s’expliquen, la dels personatges secundaris que es trenquen la cara a canvi de quatre duros pel cap de torn que controla tal o qual negoci tèrbol. Josep Julien es transforma en aquest personatge i li dóna vida amb grans dosis de tendresa i veritat, mirant amb intensitat als ulls del públic. El bon lladre és un d’aquells monòlegs que, gràcies a comptar amb l’actor adequat, es converteixen en petites joies. Més informació a Somnis de teatre