Recomanacions

Un text de William Shakespeare que hem vist representat recentment en un altra proposta escènica al Teatre Nacional de Catalunya i que també ens va agradar molt. Ara, tornem a reviure aquella història en una proposta de petit format en què s’ha buscat l’essència…. i s’han sabut sortir amb nota. Anem al Àtic22 una mica a cegues, sense saber ben bé quina visió d’aquest text clàssic de William Shakespeare, ens oferiran…… i enshem trobat amb una proposta àgil, divertida i diferent, molt diferent del que estem acostumats. Tot comença amb una festa per rebre els homes que han tornat sans i estalvis de la guerra. Beatriu i Hero, esplèndides Anna Bertran i Mariantònia Salas, esperen els seus amics Benedicte i […]

Segons podem llegir en el diccionari, la paraula zaquizamí, provinent de l’àrab, fa referencia a una golfa o última cambra d’una casa, habitualment sota teulada. Un espai on es guardaven els objectes en desús. I aquesta és l’escenografia que ens trobem en la Sala Tallers del TNC, unes golfes que momentàniament s’han quedat a les fosques, els nens que hi jugaven han marxat i és aleshores que els ninos tornen a la vida. Un armari amb tres prestatges, un gran bagul i moltes capses plenes d’andròmines. L’espectacle infantil i familiar ZAQUIZAMÍ ha arribat al TNC després d’una gira per Catalunya i Espanya amb més de 50 representacions i de participar en nombroses fires i festivals com Fira Mediterrània de Manresa […]

La companyia Teatre de l’Alba prepara el seu primer projecte: “Te lo contaré en un viaje”. Es tracta de l’adaptació del llibre homònim de Carlos Garrido Torres. En un principi no les tenia totes d’anar a veure aquest espectacle, ja que el meu pare va morir en les mateixes circumstàncies que l’Alba. Després d’escoltar la Conferencia en la EASP: “Te lo contaré en un viaje: el camino hacia la espiritualidad laica”, que va fer Carlos Garrido (escriptor, periodista i pare d’Alba), vaig canviar d’opinió. L’enfocament de l’obra no era la historia de la noia, sinó en les coses que esdevenien importants des del personatge d’Alba. Coses importants com l’esperança, les emocions, els valors i l’espiritualitat. Segons Carlos Garrido “El espejo […]

Álex Martínez i Andreu Rami, amics en la vida real, juntament amb Joan Berenguer (compositor i pianista) ens relaten en forma de comèdia, les contrarietats d’un jove emprenedor que decideix fer-se autònom. Pràcticament sense escenografia, ajudats pels canvis de vestuari, les projeccions d’un telenotícies (amb un divertidíssim Biel Duran fent de periodista) i la música en directe, aquests “locus” del teatre han muntat un musical molt particular que no us podeu perdre. La crisis econòmica i la precarietat laboral que vivim impulsa a moltes persones a provar sort a treballar per compte pròpia. Aquest és el cas de l’Alex, un jove de trenta anys, que s’ha quedat sense feina. Però quin problema hi ha…No et preocupis si et quedes sense […]

RIGOLETTO, és una de les obres mestres del compositor italià Giuseppe Verdi; el llibret és de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Le roi s’amuse de Victor Hugo. L’argument ens explica la història del bufó de la cort del Ducat de Màntua (nord d’Itàlia), on la seva filla Gilda s’enamora perdudament del faldiller noble, en una relació rebutjada pel seu pare i que desencadena un tràgic final en una societat on tot val. En aquesta producció que hem pogut veure aquest passat divendres al Liceu, el que més ens ha agradat, ha estat l’extraordinària posada en escena de Monique Wagemakers, que ens ha fascinat per la seva coreografia de moviment escènic, el seu color i per la plataforma basculant […]

Resulta admirable que un grup com Projecte Ingenu, format per actors i actrius tan joves, hagi decidit afrontar textos clàssics com a línia identificativa, quan el risc és molt més elevat i la dificultat més gran que treballar amb un teatre contemporani més proper a la seva realitat. Després d’oferir-nos un Hamlet i un Romeo i Julieta amb resultats notables, el director Marc Chornet ha endinsat la companyia en l’univers de Lorca amb, probablement, els seus millors resultats fins al moment. D’aquesta manera, Yerma, la peça escollida, agafa en les seves mans un tarannà ple de simbolisme, delicadesa i intensitat. En aquest cas, la proposta no té cap tic de taller d’escola d’interpretació, al contrari, en la seva forma, aparença […]

… al sortir del teatre, tots menys jo que ja estic retirat, eren autònoms. O sigui que l’obra era en conya, però… Autónomos El Musical, és una peça feta entre col·legues que ens parla de la crisi recent, la falsa recuperació i baixada dels índex d’atur a base de que tot “cristo” menys els polítics, cardenals i bisbes s’han hagut de fer autònoms. Gràcies. Pràcticament sense escenografia i amb l’ajut impagable del pianista Joan Berenguer, Andru Rami i Álex Martínez Vidal, col·legues a la vida real, han muntat un pollastre divertit en calu de conya. Un encert les projeccions d’un telenotícies que feia de contrapunt a les situacions esbojarrades d’aquest parell de monstres. Només en sessions semigolfes (22:00) cada dissabte […]

Al Maldà, l’Oriol Genís és el mànager de l’Andrés Villarrosa, un cantant dels de casette de benzinera, degia ls que viu l’art de la cançó des de la ingenuïtat i el romanticisme, des de la caspa i la carrincloneria també, d’aquells pels que cal gratar molr per aconseguir-li volos. L’Oriol Genís n’és el responsable de la idea original, i Marc Rosich és qui signa la dramatúrgia. Tots dos decideixen, no enderrocar la quarta paret, sinó fer-ho tot miques, per establir un diàleg entre el Genís/Mànager/Escriptor i en Rosich/Dramaturg. Tots dos esperen, igual que ho fa el públic, i és aquesta espera la que acabarà essent matèria teatral. Endur-s’ho tot al terreny de la comicitat té els seus riscos, i omplir […]

Moltes són les actrius (i els actors i directors!) que reivindiquen la falta de grans papers femenins en el teatre clàssic. Hedda Gabler és un d’aquests pocs. I Julia Barceló i la Cia. Solitària la defenen amb fluïdesa en aquesta adaptació contemporània. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-filla-del-seu-pare/

Des de fa gairebé una dècada, malauradament, la rebel·lia social i l’inconformisme són temes que acostumen a estar en el debat general degut al gran impacte que la crisi econòmica ha causat en la nostra societat. La rebel·lia possible és un text que tracta, en forma de sàtira costumista, el tema de la lluita i la indignació tot i que des d’una mirada una mica ingènua. Escrita per Javier G. Yagüe i Luis Garcia Araus, originalment, l’any 2007, resulta evident que el pas del temps i els esdeveniments mundials no han jugat a favor d’aquesta història centrada en detalls quotidians que, per molt molestos que siguin, són anecdòtics al costat de les grans injustícies a les quals assistim diàriament. Malgrat […]

La tercera edició del Cicle Escenes, que pretén unir música i arts escèniques a L’Auditori, ha donat aquest cop la oportunitat a Joan Català i Roser Tutusaus, dos especialistes en acrobàcia i dansa contemporània que fins ara només havien estrenat espectacles de carrer. La seva experiència en el treball físic i el moviment s’ha unit amb la dels percussionistes de Frames Percussion, donant com a resultat un experiment que denota sensibilitat i ganes de trobar estímuls i relacions entre les dues expressions artístiques. De fet, crec que aquest cop s’han acomplert perfectament els objectius del cicle… cosa que no sempre passa. Quan s’entra a la sala, un munt de peces de ferro, xapes, tubs i estris de feina ens esperen […]

Si ja com a lector Alícia al país de les meravelles necessita una imaginació desbordant, creure que aquest text pot ser traslladat a una sala petita de teatre en demana molta més. Pablo Ley ho aconsegueix a la Sala Atrium amb pocs elements, uns actors entregats i una direcció mil·limetrada. Tot i que amb una mica d’escepticisme al principi de l’obra, per la complexitat que suggereix aquest text, la veritat és que l’adaptació que en fa Ley és minimalista però molt eficaç. Amb una posada en escena mínima (una taula, quatre cadires i una estanteria), el posicionament dels elements i el joc de llums i ombres ens traslladen al desitjat país de les meravelles. La coreografia dels personatges, marcada al […]

… les protagonistes d’aquesta obra, una mena de falsa comèdia costumista; el to de veu exagerat, la forma de moure’s com si els hi fessin mal els peus caminant de puntetes, movent els braços fent “aspavientos”, i quan s’han posat a cantar i ballar cuplets com el babilonia que mareo, m’ha caigut un per cada camal fins a quasi passaf vergonya. Em sap greu, però a l’entreacte he tocat el dos. Crítica completa » http://blocdenkbrota.blogspot.com.es/2017/03/la-senyora-florentina-i-el-seu-amor.html

Piedad Albarracín és l’autora i ballarina dels dos espectacles que hem pogut veure; ha viatjat des de Londres, on resideix, per presentar la seva última coreografia de dansa contemporània juntament amb en Thomas Hands, “Con-tacto”. Comencen parlant, ell en anglès i ella en castellà i expliquen els seus desitjos d’iniciar una relació, de conèixer tot l’un de l’altre, d’endinsar-se en la personalitat de l’altre, però sempre amb el límit del que l’altre vol donar a conèixer, del que vol compartir. Una relació que s’inicia pausadament, un apropament no invasiu, només ple de desitjos de saber i de compartir. Com ens explica la mateixa Piedad després, en aquesta peça han volgut “ballar” la seva relació de parella, com la van iniciar […]

Un començament potent quan l’Eli Iranzo irromp a l’escenari i ens avisa que el que veurem serà un drama, res a veure amb una comèdia, ja que ens parlaran del drama dels estereotips, en aquest cas de les dones que han de ser perfectes per definició en tots els àmbits, en el professional, en la relació de parella, com a mare, i l’única responsable del correcte funcionament de la llar. I a tres veus, Mónica Glaenzel, Eli Iranzo i Maria Pau Pigem, ens expliquen el “drama” de la dona que ha d’enfrontar-se amb un dia a dia frenètic i absorbent. Una dona que té dues filles petites i un marit, Gerard, que viatja molt perquè és fotògraf i ha d’esperar […]