La companyia Teatre de l’Alba prepara el seu primer projecte: “Te lo contaré en un viaje”. Es tracta de l’adaptació del llibre homònim de Carlos Garrido Torres.
En un principi no les tenia totes d’anar a veure aquest espectacle, ja que el meu pare va morir en les mateixes circumstàncies que l’Alba. Després d’escoltar la Conferencia en la EASP: “Te lo contaré en un viaje: el camino hacia la espiritualidad laica”, que va fer Carlos Garrido (escriptor, periodista i pare d’Alba), vaig canviar d’opinió. L’enfocament de l’obra no era la historia de la noia, sinó en les coses que esdevenien importants des del personatge d’Alba. Coses importants com l’esperança, les emocions, els valors i l’espiritualitat.
Segons Carlos Garrido “El espejo de humanidad es el que te salva la vida”. La humanitat és la base de tot. Ajudar a les persones a sortir-se’n del dol és positiu.
En “Te lo contaré en un viaje”, Carlos Garrido narra la historia de la seva filla Alba que va morir a conseqüència d’un tumor cerebral. La relació profunda entre la malaltia, l’esperança, el dolor, l’amor, la compassió, i sobretot el gran buit existent en l’estructura sanitària actual (pel que es refereix a les necessitats espirituals, no religioses) va fer que sorgís la necessitat d’escriure aquest llibre.
L’escenografia esdevé quasi buida. Dues cadires, unes caixes de cartró, una planta seca i un telèfon són tots els elements escenogràfics del muntatge. El que importa és el que es diu i com es diu.
Sota la direcció d’Alain Chipot (actor, dramaturg i pedagog francès), Ferran Terraza es converteix en la figura de Carlos Garrido, el pare de l’Alba. En forma de monòleg expressa el seu enfrontament amb els problemes de la malaltia, els tractaments, l’economia, l’esperança, els metges, els somnis i finalment la imminència de la mort i la seva acceptació.
“Te lo contaré en un viaje” és una obra que ens porta a reflexionar sobre la vida i sobre la mort. De la utilització de les emocions com a vehicle positiu davant les malalties i la mort. De aprendre a valorar la vida en les coses que realment són importants. Que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Que la dignitat és un dret. Que les persones malaltes han de ser tractades de manera justa i amb humanitat.
M’he sentit molt propera amb aquesta història. El cas de l’Alba per desgracia no m’és gens desconeguda. Al meu pare li van diagnosticar dos tumors cerebrals. Ens van dir que li quedaven sis mesos de vida. Vam recorre a tots les possibles solucions ( operacions, homeopatia, medicines alternatives,…). Ens van trobar amb tota mena de gent ( alguns d’amables, i d’altres sense escrúpols que del càncer en fan negoci), …
És una experiència que malauradament tots hi els mals moments que vaig passar , en vaig treure una part positiva.